Opinió

De set en set

La noia de la piga

Soferta i generosa, es va fer una dona atractiva, elegant i polida

Hi ha persones que aposten per la vida. Viure no és fer anys, sinó aprofitar-los. Corria l’any 1921; Charles Chaplin estrenava el film The Kid, a Irlanda esclatava la guerra contra l’exèrcit britànic, el Perú celebrava el centenari de la independència i naixen les escriptores Patricia Highsmith i Carmen Laforet, i els actors Dirk Bogarde i Debora Kerr. El mateix any va arribar una nena amb una piga al costat de l’ull. Vivia amb el seu pare, l’Esteve, i la seva mare, la Mercè. Ell era l’encarregat d’una fàbrica tèxtil, tenia uns ulls grisos de pel·lícula i feia girar les noies pel carrer. Ella era menuda, s’ocupava de la casa i sortia a escombrar cada dia a les nou del matí. Com que garlava amb tothom, entrava a les dotze a fer el dinar. La nena va créixer a la mateixa velocitat que les dues trenes negres que li emmarcaven la cara bonica. Durant la guerra, estava pleneta i pel carrer li deien “feixista”. Es va casar amb l’Isidre, un pencaire incansable que l’estimava i la respectava com es feia abans, quan les senyores es feien la permanent i els senyors portaven barret. La nena, que ja era una noia, es va fer càrrec dels seus pares i dels seus sogres, i allà les va passar putes amb una sogra no del tot agraïda. Soferta i generosa, la noia de la piga es va fer una dona atractiva, elegant i polida. Va tenir dues netes i un besnet i els va cuidar amb un amor fora de mida. Els arrebossava costelletes de cabrit i els comprava pernil del bo. Aquella nena és un cor gran, es diu Mercè Duran Campderròs, és la meva àvia i ahir celebràvem que ha fet noranta-sis anys. T’estimo, iaia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.