Opinió

LA GALERIA

Ramon Boixadós

“El pas a nivell de Figueres no va tenir solució perquè s’acabaria un motiu més dels figuerencs per protestar”

Ramon Boixadós era un home eficaç, expeditiu, directe, lluitador, fort, perseverant, dur en el tracte, i podria afegir-hi molts dels adjectius que s’han utilitzat aquests darrers dies, per recordar la seva figura. De totes les qualitats del personatge em quedo amb aquella que destaquen aquells que han estat els seus més estrets col·laboradors, quan diuen que, darrere la contundència en el tracte, Boixadós amagava un gran cor, i sobretot aquella seva ironia, tan característica del personatge, que alguns qualifiquen de fina, i jo, d’intel·ligent. En els contactes professionals amb els periodistes, difícilment tolerava que l’entrevista periodística derivés en conversa, en el seu concepte de temps allò era feina, estàvem treballant, i no ens podíem distreure en anècdotes. Un tracte molt diferent era el que et dispensava quan el contacte no era tan professional, més personal, més distès, proper i afable. Sovint eren llargues i profitoses converses entorn d’una taula, perquè Boixadós era un gran conversador i no tenia mai pèls a la llengua en aquells sopars amb periodistes locals que convocava al Motel Empordà, en els quals triava qui hi volia i decidia qui havia d’excloure, sense cap mania. Guardo un record entranyable d’una vetllada, ja fa uns quants anys, en què vam coincidir en La Nit de la Comunicació, organitzada per l’Agencia Efe i Abertis, als jardins del Castell de Peralada, quan tots dos, asseguts en un banc, apartats de la resta de convidats –la majoria dels quals eren personalitats del món cultural, econòmic, mediàtic, polític, autoritats del país– en una llarga conversa vam repassar el país i els protagonistes de l’actualitat, molts dels quals eren a pocs metres d’on ens trobàvem nosaltres. Sort que no ens van sentir, perquè es va deixar anar, parlant sense embuts, amb molta sornegueria i amb un to molt distès, com només ell sabia fer.

És bo recordar alguna de les seves frases, com per exemple quan parlava de l’herència de Dalí: “No sé per què tant d’aldarull amb l’herència de Dalí. Tots som espanyols encara i, per tant, l’Estat espanyol som tots”, o sobre la seva feina: “Soc un professional que treballo molt, i quan un treballa tant no acostuma mai a fer-se ric”, i del pas nivell de Figueres, un tema que no va poder resoldre ni quan va presidir Renfe, ho argumentava dient: “No va tenir solució perquè s’acabaria un motiu més dels figuerencs per protestar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.