Sols pot tenir un nom: horrorós

Els cervells dels terroristes que elegeixen els indrets en què tindran lloc els criminals atemptats contra ciutats cultes i pacífiques, a les quals la història no atribueix cap mena de lluita religiosa, ni a favor ni en contra d’elles, en què en determinats certificats o bé documents d’identitat hi consta una religió totalment aliena a l’individu, i a un percentatge molt important no els importa el que digui: si no tenen cap mena d’afinitat religiosa, i prefereixen no sentir-ne parlar. En veure els mitjans dels quals molts afirmen que aquesta criminalitat té una sola finalitat: convèncer la humanitat no creient que la seva és la vertadera, l’única i per la qual lluiten a mort per fer entendre que la fe ha de tenir una sola direcció: islam. Com a única conseqüència: o creure o morir!

Quin és el profeta, deu o deessa que en milers d’anys ha proclamat que la persona que no cregui i no accepti les seves doctrines no és digna de conviure amb els humans i, per tant ha de morir? Si hom repassa i compara les veritats –cadascú les seves– proclamades a través de la història, hi troba de tot. La filosofia de les creences, l’acatament i la fe cega han tingut brots d’empenta cap al buit, i en lloc de profetes han tingut lluitadors de combat a mort. Des que el món de la comunicació ha penetrat simbòlicament fins a la mena de catedral que és l’òrgan hepàtic, s’han desmuntat mentides arrelades, veritats pernicioses, promeses imaginàries i, amb els mitjans, s’han posat els sentits a veure les veritats a trossos a les papereres, el món culte ho ha deixat en un pot de confitura a la nevera i poder riure d’ací uns anys de les bestieses, vulgaritats i mentides escandaloses que no fa molt hom s’havia d’empassar si no volia problemes.

A la península Ibèrica, el franquisme repartia veritats acabades de fabricar, història inexistent ensenyada a les escoles primàries i que els infants s’empassaven. El temps s’emportà la fàbrica de veritats i, avui, el jovent no sap ben bé el que ha de creure de l’allau d’opcions possibles. El nou sant pare aterrà a Roma i deixà la cristiandat amb l’ai al cor. La cort celestial de cardenals feia cara de circumstàncies i es diu que molts cercaven lloc per passar una bona vellesa. Doncs no ha passat res. Si la religió que té més adeptes a la terra toreja les veritats i hi ha un nouvingut a tall de conqueridor, com poden pretendre que la humanitat es rendeixi a l’islam? Parlant encara hi havia, potser, alguna possibilitat petita, molt petita, de convivència. Ara bé, matant i de les maneres més cafres, com poden esperar una adscripció multitudinària si en lloc de simpatia creen odi, rancor i fan mirar malament els individus de la seva raça. No m’ha agradat mai escriure i parlar de religió: m’hi trobo estrany. Què pot haver-hi més privat que creure o no creure? Bé: creure en el referèndum té també gràcia. És maco i, esperem, barat!