Germà Guillermo

“San Narciso, en tu colegio nos enseñan la virtud.” És un fragment de l’himne del col·legi La Salle de Girona, de després de la guerra. Abans se’n cantava un altre en català, segons va assenyalar Francesc Ferrer. Però llavors el régimen imperava, i era obligatori igualment entonar el Cara al sol amb tots els alumnes arrenglerats al pati, amb el braç enlairat. No obstant, els germans se’n varen desmarcar aviat, amb l’argument que el col·legi era apolític i la casa mare, francesa. Tanmateix, la revolta anarquista havia perseguit i matat molts membres del seu orde, i tenien tot el dret a escollir el seu ideari, sense aixecar sospites.

Ell va arribar fa més de mig segle, procedent de terres castellanes. Era menut, no gaire agraciat de cara, i molt moreno. Com era costum, els alumnes li van trobar un motiu: el Negre. Amb una formació pedagògica justeta, però amb una voluntat de ferro, va guanyar-se aviat l’ànim dels adolescents que tenia confiats. Ensenyava primer curs de comerç (debe-haber-saldo). En aquell temps els professors impartien totes les matèries, fins el francès, del qual ell escassejava. La seva passió, però, era el futbol. Amb la sotana pengim-penjam es posava al mig del pati i organitzava els partits.

Seleccionava els millors i els més esforçats. El seu predilecte era Joan Rotllan, un xicot que va fer carrera en el futbol. La Salle va competir en molts campionats, amb un equipament impecable i amb el frare a la banqueta dirigint l’equip. Tot el col·legi i els familiars se’n sentiren apassionats. Avui, Germà Guillermo és el nom del camp de futbol de La Salle, al camí de Fornells, passat el Montessori. Un reconeixement merescut per tants anys de dedicació incansable.

També dirigia els cants dels alumnes, i fins i tot el Quinteto Vienés amb el mestre Francesc Civil al piano, i una munió de cantaires actors de bona fe, amenitzant Els pastorets. Era popular, tothom hi acudia, i a tothom ajudava, sense perdre el somriure sorneguer que mai se li ha esborrat dels llavis.

Després de molts anys a Girona, passà a la Seu d’Urgell, i ara resideix a Santa Coloma de Farners, sense haver perdut, però, el contacte amb els que foren els seus deixebles gironins. La seva complexió física li ha permès que ara –superats els noranta anys– conservi una imatge no gaire diferent de la que tenia mig segle enrere. De tant en tant el tenim a Girona, quan les circumstàncies ho fan possible, envoltat d’antics alumnes, un grup dels quals recentment li oferí un íntim homenatge.

Persones humils com ell varen forjar el caràcter i la voluntat d’unes generacions que amb molt esforç després restaurarien i aixecarien la ciutat actual.