El cos del pobre

Llegeixo un article de Núria Cadenes a El Temps on l’escriptora parla de la gestació subrogada. Ara està de moda. Hi ha famosos, sobretot famosos i, per descomptat, gent adinerada, sobretot gent amb diners, que desitgen tenir un fill i que lloguen una mare perquè els faci la feina. El cas de Cristiano Ronaldo és el més recent, una parella de bessons. El text de Cadenes és contundent perquè destapa la trampa edulcorada amb què es mira de justificar una pràctica com aquesta. Allà on la defensa de la gestació subrogada parla d’altruisme i de falta d’explotació del cos de la dona, ella aporta dades contundents, com ara el preu de les operacions. I, sobretot, dos detalls que ens han de fer reflexionar sobre un futur que ja és aquí i que no es limitarà a l’engendrament. Cadenes explica que hi ha inspectors de les cases que ofereixen aquests serveis que vetllen pel correcte desenvolupament de la gestació, per l’estat en què es troben les dones gestants i per les condicions de vida que les envolten. I encara més. Hi ha una “garantia de reinici en cas de defunció del nadó”. És el títol del seu article i la constatació d’una barbaritat colossal. L’agència que ella ha consultat (no pas totes: aquesta en concret és una empresa avançada) assegura que hi ha una assegurança que cobreix les expectatives del client en cas que mori el nen o que mori la mare abans de fer la feina.

No cal insistir en l’absoluta iniquitat moral que s’amaga en una clàusula com aquesta, reduïda la condició femenina a una màquina natural que es reemplaça si no compleix amb les prestacions que estaven previstes. Cadenes també apunta que el lloguer (en aquest cas) o la venda del cos (en casos futurs) obre la porta a una societat que no solament es distingeix per colossals i immundes diferències a l’hora d’accedir a les necessitats primàries, a l’educació o a la salut, sinó que entén el cos del pobre com un magatzem on anar a cercar el que el ric necessita. Ben mirat, potser no és tan ciència-ficció com ens pensem.