Verí d’intolerància

Aquests dies, escoltant algunes tertúlies pensava que potser m’havia de lliurar als Mossos d’Esquadra. Al cap i la fi sóc català, tinc família i feina, vinc de tradició cristiana i segurament no he fet prou per afavorir la integració dels nouvinguts. Per a aquests saberuts opinadors, indicis suficients per haver contribuït a la radicalització dels males ànimes que varen atemptar a Barcelona i Cambrils. El lloable i imprescindible esforç per no criminalitzar tot un col·lectiu religiós no pot fer-nos aclucar els ulls davant del paper determinant que el gihadisme i totes les variants de l’integrisme islamista juga en aquesta guerra global. No és casualitat que sovint els imams tinguin un paper protagonista en la conversió dels futurs terroristes, ni que aquests invoquin el nom d’Al·là cada cop que assassinen, atropellen, apunyalen o s’immolen. Tan injust és negar aquesta evidencia com fer una causa comuna contra tots els creients o atribuir a l’islam una maldat intrínseca. Però, per fer-ho palès, un dels papers principals correspon als mateixos col·lectius musulmans, denunciant els imams radicalitzats o els canvis d’hàbits que solen precedir la conversió de familiars o amics, per exemple. Les condemnes i els laments posteriors a la massacre són necessaris però amb les paraules ja no n’hi ha prou, el compromís amb la societat que els acull es demostra amb accions. I tampoc no estaria de més que, com es fa en altres països europeus, els imams passessin un filtre abans de ser nomenats per detectar així els que volen inocular el verí de la intolerància i la mort.