Raquel Rull

Raquel Rull, educadora social a Ripoll, ha escrit una carta pública en què, amb dolor i impotència, es pregunta què ha passat perquè aquells que van ser uns nens com els altres hagin arribat a convertir-se en uns assassins. N’he llegit molts de comentaris en edicions digitals de diaris i a les xarxes socials. A vegades ha estat com entrar en un infern en què, davant del fet que l’educadora es planteja què estem fent malament, molts afirmen que qui ho ha fet malament és ella, a més de fer-ho malament les comunitats àrabs immigrades i el conjunt del món islàmic que, a parer seu, fan inútil i sobrera qualsevol política d’educació i inclusió social: creuen que no hi ha res a fer. Em fa mal, però no concedeixo més representativitat social a aquesta opinió que la que poden tenir d’altres, com ara aquella que considera la necessitat d’impulsar encara més l’educació i la inclusió, que procura no criminalitzar tot un col·lectiu, que tem, i per això intenta evitar-ho, la propagació de l’odi. En tot cas, la pregunta de Raquel Rull em du a pensar-hi.

Potser m’equivoco, però entenc que, més que culpabilitzar la societat, l’educadora social es fa una pregunta a través de la qual sobretot es posa en qüestió ella mateixa i els que fan la mateixa tasca o en són responsables: què fem malament? M’atreveixo a contestar que, encara que sempre es pugui fer millor i amb més recursos, no ho fan malament. Tal consideració, però, està lligada a una altra d’inquietant: no tot depèn del que fan i tampoc del que fa la societat. Ens han explicat que els terroristes de Ripoll no van forjar-se en una situació d’exclusió. No vivien en un barri marginat i van adquirir uns valors per a la convivència social. L’inquietant, doncs, és la força arrossegadora que pot tenir l’odi, la destrucció, el sacrifici viril i, ho diré, el Mal, al capdavall. D’acord que no es tracta només que un individu passi al costat fosc. Al darrere hi ha una organització, un adoctrinament i, escapant-se a la meva comprensió, suposo que una estratègia i uns objectius. Però hi ha el forat negre en el qual es cau d’un en un. I, tanmateix, no hi ha més remei que creure en l’educació, en la inclusió, en la justícia i en la igualtat socials. Si més no perquè són coses bones en elles mateixes. I perquè el nihilisme del “no hi ha res a fer amb aquesta gent” du a només creure en la policia i en la deportació. Sempre es pot fer alguna cosa, encara que les coses bones siguin tan fràgils.