El carrer

Sortir al carrer. Un cop més, i totes les vegades que calgui. Ocupar els carrers, ahir a Cambrils i avui a Barcelona per deixar anar la indignació, el dolor, les llàgrimes, per conjurar-nos al redós d’aquest nou clam de superació: No tinc por. I en l’anar tots junts: no tenim por.

El carrer, la Rambla, la Boqueria, la Diagonal, el Walden, un aparcament a Vic, el xalet ocupat d’Alcanar, el passeig marítim i la benzinera de l’A7 a Cambrils, les vinyes de Subirats, la botiga on van comprar ganivets i destral, el restaurant abandonat de Riudecanyes, el locutori i la mesquita de Ripoll.

Els escenaris per on ha pivotat la tragèdia que ha esquinçat vides i ha neguitejat tota la societat. El carrer i algun d’aquests no-llocs que és on passem bona part del nostre temps. Una benzinera-colmado que assorteix tant truites de patates com recàrregues telefòniques, tabac i begudes energètiques. Els anys del terror passen tant entre litres d’acetona com entre prestatges de queviures. Els escenaris de la mort els hem reconquerit amb flors, llànties i ossets de peluix, i missatges de pau i amor, i encara ho haurem de seguir fent les pròximes hores i dies. I tot plegat amb l’eficàcia dels Mossos, que han generat una onada d’empatia i gratitud com no havien tingut o com no havia transcendit mai fins ara. És clar que a certs mitjans, platós, antenes i discursos polítics el respecte ha durat poc. Quin acarnissament i quin voler capgirar l’èxit de la desarticulació de la cèl·lula assassina! Increïble. Els mateixos que neguen el pa, i la sal, i l’accés a la informació, la que ja tenen Policia i Guàrdia Civil, i la de la Interpol, són els que en maleeixen l’existència i no reconeixen la feina feta. Els escenaris de la resposta al terror passen pel mateix lloc dels fets, la Sagrada Família, Ripoll, l’Ajuntament de Barcelona i Cambrils, el Museu Marítim, el Parlament, Interior, el Palau de la Generalitat, la Delegació del Govern espanyol. Estamordits, busquem respostes a molts dels interrogants que suren en l’ambient i encara no sabem si la fractura entre Orient i Occident és imaginària, si tot penja de Hegel o de Pooper, o si vistes algunes actuacions abans i després de l’atemptat només cal pensar que la Raó no ho il·lumina tot. I potser per seguir endavant només podem dir: no tinc por!