El germà

Se m’ha mort el germà, en Jordi. Li havien posat una vàlvula al cor perquè li havien dit que amb la peça original no superaria dos o tres anys de vida, i passada l’operació ha sobreviscut un mes. Les cinc i deu de la tarda de dijous, Clínica del Pilar, baixant Balmes a la dreta passada la plaça Molina. Acabava de fer seixanta anys, s’havia jubilat de la Pau Gargallo de Badalona, on havia creat escola, i havia calculat que, amb la garantia de la nova vàlvula, li quedaven uns vint o vint-i-cinc anys d’activitat artística. Era dissenyador gràfic, creador de vídeos i dibuixant, com el pare. Un gran dissenyador i un dibuixant que va optar per un estil diferent del pare.

De petit era neulit i malaltís. Dormíem a la mateixa habitació i molts cops el deixava al llit perquè no podia anar a l’escola. Va veure la nevada del dia de Nadal de 1962 des de darrere la finestra. Per aquest motiu no surt a les fotografies que ens vam fer al carrer. Després es va enfortir i desenvolupar i des de feia anys en feia dos com jo. Tothom que el coneixia deia d’ell que era una molt bona persona, que no s’enfadava mai amb ningú ni en deia mal. Sempre reia. El vaig trucar el matí mateix de dijous, i reia. De totes maneres em va prevenir: “No sé si els metges m’ho encerten”. Li havien diagnosticat una infecció a la vàlvula i assajaven antibiòtics que l’ataquessin. Al cap de set hores va inclinar el cap i no van poder fer per reanimar-lo.

Quan era molt petit, va haver de fer per a l’escola un treball nadalenc. Va pintar en una plataforma de fusta un pas zebra semblant al que feia poc s’havia pintat davant el col·legi, i al damunt va situar les figures del naixement. Els cotxes de joguina s’havien d’aturar i, els conductors, procedir a l’adoració, com els pastors de Betlem. Va tornar a casa desolat: ni el mestre ni els companys havien entès el seu pessebre, no havien rigut amb el seu paszebra modern. Sempre en ebullició, quan va ser gran i s’havia professionalitzat va rebre l’encàrrec d’elaborar el cartell de la festa major de Mataró. Va pintar les Santes, Juliana i Semproniana, com unes noies de vida alegre que mig ensenyaven els pits i bevien xampany. Un escamot de senyores pietoses va arribar a demanar la retirada del cartell i la punició del seu autor. El pare dibuixant va rebre algunes invectives pel carrer: “Vostè sí que hauria fet un cartell respectuós”. El pare reia, reia irònic com ell, i defensava l’obra del fill.

Fa uns mesos, l’amic. Ara, el germà. Amb l’amic celebràvem sempre la nit de Cap d’Any. Amb el germà, el dinar de l’endemà, el meu sant, i al juliol, el de la festa major. Si m’he quedat sense acompanyants d’entrada d’any i sense el xampany de les Santes és que aquest 2017 funest he mort una mica amb ells. Com entraré al 2018?