Si no vols pols...

Ahir, que era un dia més de silencis que no pas de discursos, va ser un dia d’unitat. Probablement, però, no pas de la que es pensaven alguns. A mi ja m’estava bé, que a banda del president Puigdemont i el govern català en pes a la manifestació d’ahir a Barcelona hi hagués el president Rajoy, bona part dels seus ministres, els líders de l’oposició, tots els presidents de l’Espanya autonòmica i que hi fos fins i tot el rei, si hi volia ser. Després d’haver estat eclipsats durant tots aquests darrers dies, hi havien de ser no només perquè no s’entendria que alguns no hi fossin sinó perquè així guanyaven la visibilitat que no han tingut fins ara. I perquè aquesta barbàrie és una barbàrie que ens afecta a tots, ens diguem catalans, espanyols o europeus. La unitat d’ahir, però, finalment no va pas ser la que alguns havien previst. La unitat la vam veure a les xiulades, als aplaudiments i en moltes pancartes, que deien molt més del que s’hauria dit en qualsevol discurs que hagués fet la classe política. Al rei el van xiular, sí. I a Rajoy. Una xiulada que va ser inversament proporcional als aplaudiments que van rebre els cossos policials i d’emergència. Alguna reflexió els hauria de provocar això. Va rebre el rei, va rebre Rajoy, va rebre Felipe, va rebre Aznar (per la foto de les Açores, que allà va començar tot) i van rebre uns quants més. Si no vols pols, rei meu, no vagis a l’era. Si volies saber el que la gent en pensa, ahir ho vas sentir. I si segons qui no ho volia sentir, que no hi hagués anat. Alguna reflexió n’haurien de fer, de tot plegat. Haurien de saber-les llegir, les pancartes d’ahir. No eren contra Espanya, que així ho interpretaran els mitjans unionistes (els d’aquí i els d’allà); i no trencaven el dol, al contrari; les pancartes eren crits contra el terrorisme, contra la venda d’armes i contra les complicitats amb segons qui i amb segons què. Ahir, a la manifestació de Barcelona, d’unitat n’hi havia molta. A favor de la pau, contra la guerra i contra aquells que en són còmplices. I si en volen més, d’unitat, que la practiquin amb els Mossos, deixant-los entrar a l’Europol; o no amagant, com sembla que van fer, informació rellevant; ah, i deixant tranquil·les, és clar, les clavegueres de l’Estat.