Desert blanc per anys?

Més enllà de les victòries contra el Betis i ahir a Vitòria, l’inici de curs del FC Barcelona ha estat decebedor, al camp i a la llotja. La supercopa d’Espanya és un torneig menor, sens dubte, i arriba en un moment de la temporada en què, de fet, aquesta ni ha començat, però fa mal quan la perds contra el Madrid. I més encara, si la perds demostrant clarament que ets molt inferior al teu rival directe. L’aficionat del Barça està molt preocupat, i té motius per estar-ho. És cert que els més veterans recordem aquells anys i anys sense guanyar ni un sol títol; de fet, sense ni ensumar-lo. I és cert que ara ens hem acostumat a la bona vida i que una copa del Rei sembla poc quan, en aquest món del futbol tan competitiu, qualsevol títol, i sobretot si és europeu, té un gran mèrit. Però també ho és que, amb la base que hi havia, amb el millor jugador del món i alguns dels millors en cada posició del camp, tampoc era tan difícil treballar bé. I no s’ha fet. I el Madrid sí que ho ha fet.

Però més enllà de la nefasta política esportiva dels darrers anys –no s’han cobert les posicions que calien, no s’ha pensat en joves que poguessin renovar les figures, que es feien grans i,, sobretot, no s’han venut jugadors de fora després de dos o tres anys bons i que ara es passegen pel camp sense esma...–, és molt més preocupant la divisió total entre la plantilla i la directiva. I no es tracta només de declaracions desafortunades culpant un jugador d’una derrota; és un tema de fons. Si jo fos president del Barça i no m’assabento que el segon jugador de la meva primera plantilla fa mesos que ha comunicat als seus companys que marxa, pensaria que tinc un problema molt greu. Neymar va dir als seus companys que marxava el 30 de juny... I, si fa quatre dies, la majoria de jugadors es riuen de tu en una xarxa social, doncs encara més. El drama de tot plegat és que això no es redreça en quatre dies i que fa la pinta que hi haurà uns quants anys de desert blanc... llevat que Messi ho impedeixi.