Ells

Pi de la Serra cantava fa 40 anys: “Indiferents, tossuts com les onades, glaçats i perillosos com l’espasa, adoren sol i sang. A mi em fan fàstic. No ens han convençut mai. Però s’obstinen. Ens roten a la cara les mentides i ens miren sempre altius. A mi em fan fàstic. Provoquen vomitades col·lectives de ràbia, crits i sang. Res no els atura. Riuen envalentits. A mi em fan fàstic. Però també tenen por. Per això ens espien. Es mosseguen entre ells sense vergonya i reneguen de tot. A mi em fan fàstic. Per la por ens han unit. No s’ho pensaven. Estem més junts que mai. Potser tremolen. Que no esperin

pietat. Que esperin càstig. Indiferents, tossuts com les onades, es trepitgen entre ells sense vergonya. Adoren sol i sang. A mi em fan fàstic. Que no esperin pietat. Que esperin càstig. No he dit cap nom concret. No és necessari. Tots sabem massa bé de qui jo parlo. M’agradaria dir: «Em feien

fàstic.»”

Continuaran cantant de cara al sol que adoren tant com la sang que han deixat que es vessés a les Rambles de la Revolució de les Flors (gràcies, Mossos!) Abans érem una noció, una idea abstracta i vaga, sense gaire entitat ni política ni social ni cultural, com alertava Josep-Maria Terricabras el 1994. Ara som una nació que s’activa com un estat sensat i sense por. Ells creuen que són la nació més antiga d’Europa i fan servir l’estat per tractar els ciutadans com si fossin babaus. Però són només una noció. Una noció erràtica que genera perplexitat als ulls del món. El poble és el qui més mana. L’1 d’octubre, amb el seu càstig a través de les urnes, al poble li agradarà dir: “Em feien fàstic”.