El pecat més estiuenc

Sobretot tenint en compte els dies tan xardorosos que hem hagut d’aguantar, podria semblar que el pecat (capital) més practicat a l’estiu és la peresa. Però ben bé no, perquè la peresa només funciona a estones. El pecat més estiuenc podria ser la luxúria en totes les seves modalitats: pensament, apetit, manipulació, acció. Però ben mirat, això de la luxúria, ha existit mai? On, quan, com...? Durant el Renaixement? A la França del divuit? A l’antiga Babilònia? A Mikonos, Eivissa? En tot cas ja no en queda res, i fins la pròpia paraula luxúria ha envellit espectacularment, avui només és una vaga traça teològica de manual decrèpit.

Però sí que m’he preguntat moltes vegades si Adam i Eva, allà al Paradís Terrenal, funcionaven. Al final, ho he preguntat a un teòleg amic meu que em queda del temps seminarístic, i m’ha contestat per boca d’altres autoritats. De Sant Agustí a Calví, passant per Luter i Arrià, la resposta és no: Caïm, l’assassí del seu germà, no podia pas haver estat fabricat al Paradís, perquè hauria estat concebut sense pecat original, i per tant exempt de tota maldat i inclinació perversa. Amb rotunditat, els doctors mestres teòlegs diuen que no: mentre Adam i Eva visqueren al Paradís Terrenal, eren verges; res de res. Li vaig preguntar: quina mena de paradís era aquell, doncs? El teòleg va callar i girà cua.

De tots els pecats capitals, la luxúria deu ser el més condemnat, el més combatut. Penso en la Santa Mare Església que, al llarg de la història, l’ha blasmat tant com ha pogut, l’ha perseguit i li ha dedicat un acarnissament infinit. En canvi és prou curiós constatar que el luxuriós pur o perfecte, si existís, només podria ser luxuriós i prou. No podria ser orgullós, perquè la disbauxa de la carn mena a la modèstia, a amagar-ne la pràctica. Golafre? Tampoc, perquè la consciència del plaer carnal reclama una lucidesa d’eremita. Gandul tampoc ho seria, perquè l’acte luxuriós vol un desvetllament constant. Avar, de cap manera: el cràpula respira despesa pertot arreu. Envejós encara menys, perquè la luxúria per se és tolerància (hi ha o hi havia cases anomenades precisament així, no?), i rabiós o colèric no se’n pot ser, si hom ho passa d’allò més bé. Conclusió: tothom és per naturalesa orgullós, golafre, envejós, gandul, colèric i avar, però molt poca gent és luxuriosa. Conjuminar luxúria amb altres pecats no es podria aguantar, perquè luxúria és alhora acció i contemplació, varietat i relativitat, do de llengües, invenció i imaginació constant, vibració pirètica de nervis i tendons… impossible, ja ho veuen; massa feina.