Tribuna
Les imminències
“En quines condicions afrontem aquest repte col·lectiu, tal vegada el més important que pot encarar una comunitat política?
El desenllaç ja és imminent. Amb l’aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat es consumarà la ruptura amb el sistema constitucional espanyol i la recuperació de la sobirania de Catalunya. Encara queda un cicle segurament llarg per a la consolidació de la nova república, una fase, fins que no arribi un ampli reconeixement internacional i l’ingrés en algunes organitzacions com a membres de ple dret, en la qual serem als llimbs. Però el canvi substancial ja s’haurà produït.
En quines condicions afrontem aquest repte col·lectiu, tal vegada el més important que pot encarar una comunitat política? En una posició excepcional que ni els improperis ni les amenaces procedents de l’aparell de l’Estat espanyol i de la seva teranyina mediàtica poden dissimular. La desgràcia dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils ha tingut un insospitat efecte benefactor sobre la causa catalana, ha demostrat a determinats agents internacionals que Catalunya és autosuficient en matèria de seguretat i que les forces de l’ordre catalanes, el cos de Mossos d’Esquadra, estan en plena capacitat operativa per controlar el territori, cosa que representa un dels factors cabdals en el reconeixement d’un nou poder independent per tercers estats. En les hores posteriors als atemptats també hi va haver un element que caracteritza les entitats sobiranes: el conseller Raül Romeva va rebre els ministres de l’Interior de França i d’Alemanya per exposar-los els detalls del dispositiu que s’havia creat per fer front als atemptats. Es van establir, doncs, relacions diplomàtiques directes amb representants d’altres estats. Però hi ha un aspecte encara més rellevant que tots aquests, i és el reconeixement internacional que ha rebut el president Puigdemont en la gestió de la crisi i la consolidació de la seva imatge com a líder d’un moviment pacífic i democràtic. Aquest protagonisme del president de Catalunya exercit en aquests termes afebleix molt la posició del govern espanyol en el moment d’optar per una repressió violenta del gest democràtic que significa un referèndum. Com s’entendria, per exemple, que Mariano Rajoy, la mateixa persona que compareix al costat de Puigdemont tot condemnant un atac terrorista, unes setmanes més tard promogui la suspensió, o fins i tot la detenció, de Puigdemont? Com llegirien l’opinió pública internacional i les diverses cancelleries occidentals que una figura clau en la lluita contra el terrorisme fos tractada com un vulgar delinqüent per haver cridat el poble a les urnes? La veritat, el que revelen les reaccions histèriques de les autoritats centrals i dels mitjans de Madrid, com per exemple es va veure en la manifestació del 26 d’agost, és que el relat de l’esclafament del referèndum i del processament dels dirigents d’un moviment de secessió pacífic i democràtic no és presentable davant les democràcies occidentals. És molt difícil fer entendre que el govern d’un país que ha estat víctima del terrorisme, i que a més té el suport de la majoria absoluta d’un parlament democràtic, sigui tractat amb els mateixos mitjans, el dret penal, amb els quals un estat tracta els terroristes. Això no vol dir que l’aparell d’estat espanyol s’abstingui de respondre al repte català amb greus mesures coactives, però una reacció d’aquest calibre no podrà ser observada amb indiferència pels grans centres de decisió europeus perquè una repressió a gran escala d’un moviment democràtic també col·loca organitzacions com ara la Unió Europea o el Consell d’Europa en una profunda crisi de legitimitat. Espanya no es pot comportar com Turquia sense que trontolli la base de tot el projecte d’integració europea, d’altra banda ja prou afectat amb la separació del Regne Unit.
I tot això, a banda que una resposta desproporcionada a una secessió democràtica no farà res més, en l’interior de Catalunya, que falcar una majoria aclaparadora per l’estat propi, aquesta que, sigui del 60%, del 70% o del 80%, mai no serà reconeguda per una constitució obsessivament limitada per la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.