Periodisme de guerra

Els interessos polítics relacionats amb el procés d’independència, i la manera d’informar d’alguns mitjans de comunicació amb el propòsit d’enganyar l’opinió pública, afegits als mètodes de la coneguda operació Catalunya, van trencar moltes coses. La principal és la credibilitat que alguns mitjans i professionals tenien davant dels lectors. El fenomen no és nou. Podríem recordar el paper d’alguns d’aquests amb l’11-M. Però hi va haver uns anys que la credibilitat dels diaris era inqüestionable, encara que el lector en discrepés del posicionament polític i en conegués els interessos empresarials. Perquè ja se sabia: l’opinió podia ser una cosa però la informació n’era una altra de ben diferent, fos quin fos el punt de vista. La clau: l’honestedat. La del mitjà i la del periodista; amb els fets explicats i amb el lector; la confiança que la història estava treballada i contrastada i que el redactor era equànime i fidel amb el relat. Ara, de l’honestedat se’n dubta sempre. Amb el prestigi al subsol i algunes males pràctiques destapades, el lector consumeix presumpta informació des d’un criticisme exacerbat i filtrat pel seu entorn a les xarxes socials. Ha entès que els mitjans són els tancs del segle XXI i que alguns sobrepassen tots els límits per sobre d’obligacions deontològiques i ètiques. És segur que, amb tot això, el lector hi ha guanyat: la capacitat crítica sempre és una virtut. La nostra professió ha perdut tant que el futur s’albira molt negre.