L’Onze

Demà és la Diada. Segur, una Diada diferent i molt especial. L’entorn l’ha convertit en una jornada irrepetible i aquest any hem tingut pregoners de primer ordre: els polítics del govern central, els caps dels partits espanyolistes, la junta de fiscals, el Tribunal Constitucional, l’erràtica figura del Borbó i els unionistes parlamentaris. Tots ells fan el possible per motivar l’independentisme català.

Demà, sens dubte, tots els independentistes estan (estem) cridats a manifestar el propi compromís. Hem d’estar per la feina. El moment exigeix la màxima demostració de força i l’expressió de la voluntat de no callar, que no podran fer-nos callar.

Cada any, des del 2012 (amb el pròleg del 2011) la societat catalana fa un exercici de vigor impressionant. És la revolució dels somriures, la festa de la llibertat. I des del govern del país veí cada any es diu que es mobilitzen quatre gats. La seva incapacitat comptable i el baix nivell polític han fet que no sabessin llegir la realitat. Ara es troben amb un país organitzat per la revolta pacífica i no tenen arguments per frenar-la, a menys que sigui l’exabrupte o la força bruta. Mals arguments contra la Diada.

Aquesta partida, l’hem guanyat. Veurem com es desenvolupen els pròxims esdeveniments i com es tancarà el final d’etapa, però la Catalunya innovadora, solidària i lliure ha guanyat la partida. La raó de la legitimitat s’ha imposat a la gàbia de la legalitat. El demà ha de ser millor, molt millor, però ara no podem fallar en les mobilitzacions que ens necessiten. L’Onze n’ha de ser l’exemple. Ens veurem en la manifestació.