Mabuhay

Un dels meus amics més sorprenents i fidels és en Ramon Vilaró, vigatà que ara viu entre Lloret i Barcelona. És periodista i escriptor, durant més de vint anys ha treballat com a corresponsal de diaris a Brussel·les, Washington, Manila i Tòquio. Ens vam conèixer a Figueres la primavera del 1980, quan acabava de tornar de Filipines, on havia cobert la informació sobre l’èxode de refugiats vietnamites i cambodjans, aquells dels anomenats “boat people” que fugien amb embarcacions miserables. Diu que quedà meravellat de la badia de Manila, i es prometé tornar-hi. D’aleshores ençà els viatges i estades han sovintejat, fa pocs mesos que ha tornat de l’últim, i amb un nou llibre acabat d’escriure, Mabuhay, que en tagal vol dir ‘benvingut’. Hi tracta el dia a dia dels natius, estades en mansions senyorívoles, explotacions sucreres i la vida en pobles minúsculs, comunitats religioses on conviuen cristians i musulmans, el patrimoni gastronòmic i cultural, etc.

És un llibre més que, com tots els seus anteriors, de la lectura en resulta una autèntica delícia. Ha escrit centenars d’articles als diaris, i diverses obres derivades de la seva experiència com a corresponsal com és el cas de Gringolàndia quan era corresponsal a Washington, un llibre d’humor finíssim i d’històries increïbles. Ha publicat també novel·les històriques com Dainichi, l’epopeia de Francisco Javier al Japó, Tabaco sobre l’imperi dels marquesos de Comillas i les seves intrigues familiars, i ara acaba de publicar Mabuhay. Alhora, compagina la feina d’escriure amb la preparació d’un altre documental sobre Gaspar de Portolà, sobre les arrels catalanes de Califòrnia i la fundació de diverses missions en aquell tocom americà.

Però no ho he dit tot sobre l’amic Vilaró, perquè allò que més en destacaria és la senzillesa, el tracte benvolent i l’etern tarannà circumspecte. Sembla que no hi és, però està al tanto de tot; recordo llargues sobretaules al Motel, on quedàvem aclofats davant la saviesa, la senzillesa i la bonhomia d’en Ramon. A Lloret viu en un anonimat quasi total i crec (crec!) que, per la feina i l’embranzida que porta, no és ni ha sigut mai prou valorat a casa nostra. Avui, en ocasió del seu últim i excel·lent llibre, em permeto aquest petit homenatge a l’amistat d’un home que es mereix això i molt més. Algú ho havia de dir i millor que sigui un amic, no troben?