De set en set
Ripoll
El comte Guifré, que Ripoll venera i Catalunya també, era de nissaga gairebé forastera; més, que els joves musulmans abatuts o detinguts per la policia de Catalunya arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Vet aquí una contradicció que trenca els esquemes. Havíem pensat que el verí del terrorisme ens vindria per la marginació i la degradació social i econòmica que havíem estudiat de les banlieues franceses. Amb aquest convenciment i la voluntat d’assegurar la cohesió social vam arbitrar la llei de barris que, en termes globals, va ser un èxit. Però no n’era l’antídot. Els joves de Ripoll tenien formació, feina, un sou com els que s’estilen, un poder adquisitiu relatiu i vivien en pisos que neguen l’estereotip de l’infrahabitatge degradat. El cultiu del terrorisme no era preferentment socioeconòmic.
Per això, hem hagut de mirar en una altra direcció i han sortit a la palestra tot d’especialistes en radicalització juvenil, ideològica i religiosa. I per això, hem pogut escoltar la veu adolorida, el clam esquinçat d’educadors i mestres trencats moralment per una realitat que no havien pogut ni imaginar: el dolor dels vius i el dels morts i el de les víctimes que hem arraconat injustament; el dolor de la incomprensió i de la incredulitat; el dolor de les entranyes dels qui saben que només una distorsió esbiaixada i manipuladora de l’islam pot portar a processos mentals i físics de radicalització militant i militaritzada, d’una nova guerra global en nom d’un quimèric estat inexistent excepte en el cervell dels seus guerrers.
Ripoll ha de saber sobreposar-se a la llosa que els ha tenallat i ho ha de fer en la recerca de la normalitat més estricta del treball, l’educació i la integració. Els terroristes vivien a Ripoll, però ja no eren de Ripoll i podien haver estat de qualsevol altre lloc. La guerra d’avui ja no té res a veure amb la guerra que fa més d’un mil·lenni va portar el comte Guifré a combatre musulmans a terra catalana.