La cançó enfadosa

La majoria de diaris de Madrid, i algunes cadenes de ràdio i de televisió, omplen una bona part dels seus espais d'opinió amb el tema de la futura famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Gairebé tots coincideixen a l'hora de criticar les posicions adoptades per diverses institucions, entitats i figures de la política catalanes davant la possibilitat que l'esperada sentència devaluï, retalli o converteixi en paper moll la nostra Carta Magna, aprovada aquí pel Parlament, a Madrid pel Congrés dels Diputats i, finalment, validada en referèndum a casa nostra per un considerable nombre de votants. Condemnen, els columnistes, gasetillers i tertulians de la capital del Regne, actituds com ara la dels diaris que vam publicar l'editorial conjunt que tots vostès recordaran, o la més recent del Molt Honorable José Montilla demanant unitat després que el TC hi hagi dit la seva. Doncs bé, aquests mitjans que ens acusen de pretendre influir sobre els magistrats del Constitucional, de dirigir-los, de mediatitzar-los, gairebé de sotmetre'ls a xantatge, estan publicant, o emetent, un dia sí i l'altre també, punts de vista doctrinals a propòsit de l'Estatut d'Autonomia. I no només intervenen els opinaires de sempre, sinó també catedràtics de dret constitucional i altres distingides figures de la jurisprudència, que puntualitzen, precisen, denuncien i dogmatitzen per fer veure al TC, per exemple, que Espanya és l'única nació reconeguda per la Constitució, que Catalunya només pot ser una nació cultural, però mai política, i que la sobirania rau en tots els espanyols, no només en uns quants. Ah, i també saben, abans que el TC hagi emès sentència, quants capítols, epígrafs i apartats de l'Estatut pequen d'inconstitucionalitat. Però això, que es pot considerar una maniobra tendent a manipular el procedir d'un tribunal que troben indecís i dividit, sembla que només puguin fer-ho ells, els que estan en possessió de la veritat, i no nosaltres, els que estem immersos en un permanent i contumaç error.