Botiflers i botifleres

Confesso que és aquesta la primera vegada que escric botifler també en femení. És curiós que no hagués tingut mai necessitat de fer-ho. Ara, però, resulta indispensable. Malauradament és una paraula de gran prosàpia en la llengua catalana. El diccionari de l’IEC (edició del 2007), que és per a mi la bíblia pel que fa a la llengua, li assigna exactament els mateixos significats que li donà l’obra del mestre Pompeu Fabra des de la seva primera edició del 1932. Què hi farem? Vol dir que no deixa de tenir vigència. Que digui que és “el que té les galtes molt grosses” no preocupa gaire. Pot ser que li vingui a algú de mena o que li agradi menjar més del compte... També es parla de “presumit i arrogant”. Això tampoc molesta gaire. Però igualment especifica que era el que se’ls deia durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V. Aquí la cosa es torna espessa, ja que ara només cal afegir-li un I per tal que encaixi perfectament amb la situació que ara vivim. Finalment, la que resulta més dolorosa és l’última accepció: “El que col·labora amb els enemics de la seva terra.” Quina angúnia que, en aquest sentit, la paraula s’hagi de seguir utilitzant. El que em crida l’atenció és que els diccionaris no afegeixin a les definicions tan desagradables el vocable que més escau: traïdor. Doncs bé, hem de lamentar que botiflers o botifleres, és a dir, traïdors o traïdores, aixequin també el cap en la situació actual.

Hi ha gent, catalans que em pensava que ho eren de debò, que ens han enganyat. A l’hora de la veritat, quan han d’ensenyar de què estan fets els homes i les dones, senzillament han cercat qualsevol excusa legalista per passar-se al costat de Felip, V o VI, tant li fa. Quina vergonya! Després de tants anys de sotmetiment. Després de tot el que han perjudicat, menyspreat i criticat, ara que s’obre la possibilitat d’aixecar el cap i de poder-se construir un futur molt millor, resulta que es passen al costat dels enemics permanents i constants de Catalunya. Recordo que a Caracas, poc abans de morir l’any 1985, Miguel Otero Silva, aquell gran escriptor veneçolà, l’única vegada que vaig parlar amb ell, havent demostrat una i mil vegades la seva simpatia per Catalunya, em preguntà amb tot el dret: “Fins quan resistiran els catalans l’oprobi de la dominació?” “Vostè potser ja no ho veurà –li vaig dir, mentre em signava aquell quadern titulat Sobre Cataluña y los catalanes, que tant va perseguir el franquisme–, però tinc l’esperança que jo sí.”

Afortunadament, encara que n’hi ha alguns de molt assenyalats, els botiflers són molts menys dels que els enemics esperaven; per això estan tan desesperats i, d’acord amb els principis fonamentals del franquisme, han decidit oposar la força als vots. Però, encara que hi hagi espurnes, no són pas temps favorables per a un règim totalitari com el que els agradaria imposar. Encara falten uns dies i la darrera Diada va mostrar que la força del poble català és major que mai. Espero que alguns botiflers encara rectificaran si els queda un xic de dignitat.