Opinió

Sovint passa que aquells que escriuen opinió obliden el caràcter relatiu del seu petit punt de vista. Cal no oblidar que opinar és una activitat sotmesa a la pròpia subjectivitat. No té cap valor objectivable, i per tant compartible, si no és per una qüestió de mera afinitat. L'opinió no té ciència que l'aboni. Per això m'agraden tant els articles de Salvador Cardús. Tant se val que comparteixi o no el seu punt de vista. Ell abriga tots els seus papers amb un to gens maximalista que accepta els límits de la seva raó escrita.

Ara no recordo qui va dir allò de «la raó d'un sol home no val per res». Per això, l'altre dia, en llegir l'últim article d'E.M. a la contraportada de l'Avui, els ulls se'm van obrir com taronges. Un article d'opinió, és clar, que no val res. Com no té ni una unça de valor aquest article. El fet d'opinar, en el fons, oscil·la entre el vici i la vanitat. Només la bona literatura en justifica el gènere. Tanmateix, malgrat la manca de valor del seu article, això és de la seva opinió, no he pogut evitar respondre, indirectament, el seu pensar per mitjà d'una altra opinió inútil.

I és que entre les mesures que E.M. prendria, cito textualment, hi ha «escorcollar tots els passatgers de religió musulmana». Poc abans, sense ruboritzar-se, afirma: «Crec que tothom ha pensat quina és la solució sense atrevir-se a dir-la.» Per sort reconeix que allò que afirma no és «ni popular ni just». Aquí la desmentiria: molta gent veuria bé escorcollar la població de fe musulmana... Més enllà de si és just o no, E.M. està fent populisme del més tronat. No sé si ho sap, però, al cap i a la fi, el mateix populisme amb què l'extrema dreta imbueix els seus arguments...

Jo, és clar, no sóc tothom. És a dir, com a mínim hi ha una persona que no comparteix l'ús del pronom. Tothom, cal recordar-ho, vol dir «tota la gent». Si, ja sé que E.M. es caracteritza per un to entre lleuger –en el bon sentit– i àcid i que cal llegir-se-la relaxadament. Tot amb tot, penso –no «crec», com ella empra el «crec», sense distingir una creença d'un pensament– que, en realitat, l'escriptora, en expressar la seva opinió, no està gens de broma. Aleshores, la pregunta sorgeix de sobte... Com identificar tots els musulmans? Atès que un home de pell de color negre, un de blanca o bé fins i tot un oriental –ja sigui xinès o indostànic– poden professar aquesta religió –o fe–. En canvi, un àrab podria ser un cristià, o fins ateu, com jo conec entre els meus amics a l'Orient Mitjà. Per tant, seguint el fil de l'argument, s'imposa la detecció a escala planetària de la fe religiosa de tothom i, doncs, inserir-la en el passaport a favor de la nostra seguretat. Una mesura més radical pot ser l'obligació, com els jueus durant l'època del nacionalsocialisme, per a tot musulmà de dur un braçalet, que pel cas seria de color verd amb una mitja lluna gravada ben visible. De tant en tant, com a potencials sospitosos, els comerços del barri del Raval haurien de ser exhaustivament escorcollats per la policia. Ja veuen que n'és de fàcil fer humor...

E.M. segur que ha oblidat que no fa pas tants anys a l'Alemanya Federal els asils turcs eren presa de les flames provocades pels incendiaris de l'extrema dreta. I segur que no té gaire coneixement de les habituals profanacions que tenen lloc en els cementiris musulmans a la França republicana. Desconeix, molt probablement, l'opressió a què es veu sotmesa la minoria musulmana de Bulgària. I també ha oblidat Srebrenica, Kosova i Txetxènia, un problema, aquest darrer, que Tolstoi relata amb mestratge en el seu Khadjí Murat.

Però la meva opinió no val un rave. I així és que, potser, sí recorda o té en consideració tots i cadascun d'aquest fets. Fins i tot la sistemàtica persecució de musulmans a l'Arakan. On? –si us plau...– Emperò, si és així, mai no en parla. A l'altra banda el musulmà barbut és l'enemic dels nostres valors. Ella, afirma, se sent «superior» pel fet de no tenir «preceptes religiosos.» És clar, em ve a la ment Abdus Salam, ell que va viure la repressió religiosa, devot com era i Nobel de física, què en pensaria de tot plegat...

Acabo. Per motius de feina agafo sovint avions. Sóc escriptor i guia de viatges. He tingut l'ocasió de viure conflictes armats i estar en situació de guerra; no n'estic gens orgullós... M'entristeix. Però ho dic perquè, tanmateix, conscient que un dia potser l'avió –o el bus– que agafi petarà pels aires, abans prefereixo viure amb aquesta remota possibilitat que no pas sota l'estricte control, qui sap si per mitjà d'un braçalet, de més de 1.200 milions d'éssers humans. I és que, sovint, la complexitat pren forma d'inquietant nombre.