Tribuna
Quina tristesa, companys!
Vaig viure la Transició des de dins, com a senador constitucional (1977-1978) i com un dels pares de l’Estatut d’Autonomia de 1979, en la meva condició de membre de la Comissió dels Vint, que en va redactar l’avantprojecte.
La Transició va ser un període excepcional de la nostra història. Els antifranquistes actius, en el grau que sigui, vàrem deixar de tenir por, de passar més o menys temps a la presó, de veure segrestats els nostres articles, de patir maltractaments a Via Laietana o de ser víctimes dels tribunals militars.
Que tot això sigui irrellevant per aquells que no varen viure i patir la dictadura i presentin una imatge de la Transició com si hagués estat un període fosc del passat recent palesa una desinformació pròpia o bé de l’edat o bé del desconeixement de la història recent. Obliden, aquests, el sagrat principi que presideix la tasca dels historiadors: l’anàlisi del passat s’ha de fer tenint present el context polític i social del moment en què s’esdevingueren els fets.
A més, vaig viure alguns d’aquells anys com a dirigent del PSC (PSC-PSOE): membre de la comissió executiva, secretari de mitjans de comunicació i portaveu durant deu anys del partit, a més de diputat al Parlament en dues legislatures. Varen ser els anys en què les cares més significatives del socialisme català eren les de Raimon Obiols, Joan Reventós, Lluís Armet i Pasqual Maragall, entre d’altres.
Malgrat que aquell PSC sempre va tenir relacions amb el PSOE, la qual cosa ens va valer agres retrets de sucursalisme per part del pujolisme, mai no va deixar de ser una formació tan catalanista com ho podia ser un partit català quan les propostes independentistes eren molt minoritàries.
En deu anys de ser portaveu, mai no vaig trepitjar la seu de Ferraz ni mai no vaig ser instat a fer-ho. Les vegades que el primer secretari del PSC va viatjar a Madrid per assistir a reunions partidàries o a rebre instruccions varen ser comptades i mai Obiols no estigué disposat a acceptar imposicions alienes. Aquell PSC va mantenir sempre un alt compromís amb Catalunya i una alta dignitat política, malgrat l’entorn en què es movia.
Aquesta situació a poc a poc va anar canviant de manera negativa. A partir dels anys vuitanta avançats va anar augmentant el sucursalisme fins a assolir l’estat pur; els sectors més catalanistes varen caure en desgràcia; una nova majoria espanyolista va anar ocupant els llocs de direcció, depurant els catalanistes; i una bona part dels dirigents marginats va anar abandonant el partit. Va ser el meu cas, quan el PSC va girar l’esquena de manera explícita i decidida al sobiranisme.
Malgrat allò que va succeir en els darrers decennis del segle passat i en tot el que portem d’aquest, mai no hauria pogut imaginar que els socialistes catalans arribarien a la situació actual. Veure el PSC en estreta aliança amb el PP i Ciutadans contra el nacionalisme català; veure el successor d’Obiols, Reventós i Maragall aplaudit d’allò més pels representants del partit més corrupte i anticatalà dels darrers anys; veure l’estreta aliança dels hereus d’aquell somni progressista que va ser el vell PSC amb la dreta més cavernícola de molts anys i amb el falangisme de l’altre partit present a la cambra catalana, em va produir una tristesa infinita. També una vergonya personal retrospectiva per haver estat un membre rellevant d’aquell partit socialista.
Vaig sentir llàstima del capteniment de l’actual màxim dirigent del PSC. Malgrat que políticament en vaig patir les conseqüències, sempre he sentit per l’amic Iceta una determinada simpatia. Se m’ha fet sempre difícil transformar aquest sentiment en una mena d’animadversió psicosomàtica. Em sabria greu que a ell li dolgués més que el seu lamentable paper d’aquests dies em desvetllés més una profunda llàstima que no pas un sentiment de rancor.
Sigui quin sigui el futur del país en els mesos a venir, li costarà molt al PSC d’Iceta esborrar la imatge trista i patètica que està oferint avui. Més trist encara: és probable que no tingui cap voluntat d’intentar-ho.