L’humor català

Els espanyols de soca-rel sempre han admès que a Catalunya hi ha un humor diferent. És a dir, que som diferents quan volem riure dels altres confrares peninsulars. Això explica que programes d’èxit a la televisió catalana com Crackòvia no van aguantar gaires setmanes en traslladar la proposta a la capital del regne. Alguns professors universitaris provinents de les espanyes profundes també analitzaven sovint les propostes humorístiques i ens advertien que l’humor fi que pretesament volíem traslladar als nostres treballs no triomfaria Franja enllà. Per això, segurament humoristes catalans tampoc han acabat de triomfar a les espanyes i humoristes del broc gros com són Los Morancos també tenen dificultats per caure en gràcia a molts ciutadans del Principat. És obvi que la generalització mai és exacta i, com diu el tòpic, entre gustos no hi ha disputes. Però aquest humor que sovint voreja la ironia i, en alguns punts, contacta amb el sarcasme és el que aquests dies els catalans han posat en pràctica per capejar el temporal estatal que cada dia ens trobem en llevar-nos. El ja famós “passi-ho bé” dels ciutadans de Constantí per acomiadar els guàrdies civils que buscaven paperetes o esquivar les ordres judicials posant en una portada sencera “Allò” o “Allà”, com ha fet aquest rotatiu des de divendres, són algunes de les mostres d’aquest tarannà genuí català. El món ens mira més que mai aquests dies. I davant d’actuacions impensables en els estats de dret més avançats, les respostes humorístiques, fins i tot quan se’n van cap al foteta més hilarant, són la millor fórmula de resposta que es pugui trobar. Des de fora ja prendran bona nota sobre si voler posar les urnes perquè la gent pugui votar en democràcia suposa tot un reguitzell de delictes que portarà alcaldes, impressors i funcionaris a haver de donar explicacions davant dels jutjats. I, en canvi, les respostes amb humor reporten als observadors una manera de fer diferent, cívica i intel·ligent als que es carreguen diversos drets fonamentals només per demostrar la força que els dona ser un estat. Segur que en els pròxims dies arribaran decisions més gruixudes des de Madrid, però els partidaris del dret a decidir han de seguir demostrant que l’objectiu és legítim i no ens cal cap mesura de força per fer-lo realitat. Ara hi posem la ironia perquè al final puguem riure a gust.