‘Els Segadors’

En èpoques diguem-ne més tranquil·les, l’himne Els Segadors va ser objecte de moltes crítiques. Potser només ERC el trobava plausible de dalt a baix. CiU també l’aprovava, però amb una certa reserva i com per raons històriques. Alguns el cantaven com molts resen el parenostre: sense saber ben bé què es diuen i encara trabucant les estrofes, la tercera per la segona. Aquests i altres trobaven la lletra massa agressiva: “bon cop de falç”, “esmolem ben bé les eines”, “que tremoli l’enemic”... Quin “enemic”, si estava vigent el “peix al cove” o la fraternitat amb partits espanyols? També es trobava inadequada la música: una melodia arrossegada i en to menor. Això no era un himne ni era gens engrescador, comparat amb els himnes d’altres països. La Marsellesa, per exemple. Ja havien entès la lletra de La Marsellesa o s’havien quedat només amb la música d’una versió de Casablanca sense subtítols? La lletra de l’himne francès està impregnada de la sang enemiga que ha de regar “nous sillons”. Sillons no és la butaca de la sala d’estar de casa sinó els solcs d’on neixen les mongetes, i els “enemics” són francesos de l’altra trinxera. Al seu costat Els Segadors és una cançó per fer adormir les criatures. Tot i així, hi va haver reiterats intents de substituir l’himne de Catalunya, alguns fins l’any passat mateix, quan encara em vaig haver de discutir amb amics que insistien en el canvi. S’ha proposat en lloc seu El cant de la Senyera. Els socialistes sobretot hi van incidir molt, i no només per satisfer Pasqual Maragall, l’avi del qual n’havia escrit la lletra. Uns altres van arribar a proposar el Virolai: “Rosa d’abril, morena de la serra...” Són els mateixos floralescos que volien esborrar l’Onze de Setembre del calendari i desplaçar la festa “nacional” a Sant Jordi.

Aquests dies hem cantat reiteradament Els Segadors davant els ajuntaments, pels carrers i les places. D’entrada, com diu Josep M. Fonalleras, és un retrat de la gent que ens és enemiga: “tan ufana i tan superba”. La vanitat i la supèrbia l’hem vista en moltes decisions empreses contra l’independentisme i contra Catalunya en el seu conjunt. “Enemic”, sí, perquè se’ns hi ha declarat, i sobre el qual hem d’“estar alerta”. O ell no té l’eina esmolada i no la fa servir? I encara, en les circumstàncies actuals, podríem rescatar alguns versos de la versió més llarga i arcaica de la cançó, aquells que els segadors van a alliberar els presos. Havíem reservat Els Segadors per als actes solemnes. Un sistema de megafonia ajudava la gent a no equivocar la lletra. Ara l’himne s’adapta a la situació com un guant i surt espontani i natural per les cantonades, amb cada epítet a lloc i sense emetre cap nota falsa. “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena...” Cant d’esperança.