Menors cap a Europa

Vull parlar d’un tema que probablement no mereixerà gaires articles d’opinió en un moment com el que estem vivint. Ho faig amb la consciència posada en la situació d’estat d’excepció que patim com a país, sobretot des que el 20-S va començar la detenció d’alts càrrecs polítics del govern català, en una mostra clara del totalitarisme del PP que està posant en evidència els partits que li donen suport. Haurem de tenir a punt el desfibril·lador, si la successió imparable d’esdeveniments d’aquesta setmana que camina cap a l’1-O continua essent de taquicàrdia. Torno al títol d’aquesta columna, al fet que, des de principi d’any, cada mes arriba al nostre país una vuitantena de menors de 12 a 17 anys –la majoria marroquins i algerians– que viatgen sols (una xifra que dobla la mitjana de l’any passat). Em consta que professionals dels Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència han reconegut que els centres de menors estan col·lapsats i que el problema perjudica l’atenció a la resta de menors que s’han de tutelar. Fent un cop d’ull als diaris francesos, llegeixo a Le Figaro –on es qualifica la situació actual de mai vista– que la xifra de menors estrangers rebuts entre 2015 i 2017 és de 18.000. A Catalunya aquests menors viuen sota la tutela de la Generalitat, encara que alguns tinguin per objectiu arribar fins a França o provar sort a la resta d’Europa. Aquests dies he parlat amb un marroquí berber que treballa des de fa temps en una empresa agrícola i m’ha comentat que el fill d’un seu cosí ha estat acollit en un centre de menors d’Almeria i vol venir cap aquí: “Va viatjar amb una moto d’aigua, així és més ràpid; de seguida que arriben, com que són menors i van indocumentats, ja no els fan retornar. Els seus pares van pagar tres mil euros pel viatge, molta gent de Beni Mellal i d’altres pobles berbers els envien cap a Europa.” Quan li pregunto d’on treuen els diners, els progenitors, i per què no els inverteixen a crear oportunitats per als seus fills al seu país d’origen, respon que es gasten els estalvis enviats pels familiars que treballen a l’estranger. Comenta que no poden fer res més per als fills, perquè la demografia s’ha disparat; en canvi, aquí reben acolliment, van a classe i aprenen algun ofici. Li qüestiono què faran després, si no troben feina, però ell riu: sí que n’hi ha. Recordo l’atur juvenil galopant que ens afecta i la nul·la exigència que detecto envers el govern marroquí. Suposo que la responsabilitat dels progenitors deu quedar eximida perquè fan el que els sembla millor. Però els governs d’aquests països viuen ignorant el problema? Sembla que no fan absolutament res per evitar l’actuació de les màfies, i encara menys per promoure polítiques socials ni per afavorir cap cultura de control de la natalitat. Aquest és un tema tabú? Es pot estar a favor d’acollir immigrants refugiats, d’ajudar els més desprotegits i, al mateix temps, reclamar mesures als països d’origen. Mentrestant, la realitat és que els centres de menors estan desbordats i que el problema s’haurà d’abordar prioritàriament, si esdevenim com desitgem, un estat lliure.