Sociologia recreativa

Aquests dies he anat a algunes de les concentracions que s’han fet a Barcelona per protestar per la supressió encoberta, no ja de l’autogovern, sinó dels drets fonamentals. Una supressió perfectament calculada des del govern d’Espanya. ¿O vostès creuen que el lloguer dels vaixells que han arribat al port de Barcelona per allotjar policies s’improvisa en una tarda?

Bé, perdonin la divagació. En les concentracions d’aquests dies he fet diverses observacions. I si els que tant parlen de Catalunya des de Madrid –o des d’aquí– sense trepitjar el carrer s’haguessin molestat a treure el nas, també haurien fet aquestes mateixes observacions.

La primera observació és que, a diferència de vegades anteriors, hi havia molta gent jove. Dijous, de la sortida del metro i del tren d’Arc de Triomf en sortien autèntiques riuades que anaven a la concentració. “I després diuen que el suflé està baixant”, va comentar un manifestant més o menys de la meva edat al meu costat. Però també hi havia gent gran. Gent que va patir el franquisme. Gent que, segons les lleis sociològiques, haurien de ser conservadors. Gent que no hauria de sortir al carrer. Però ho fan. ¿Això ho veuen els columnistes que escriuen erudites disquisicions sobre les motivacions dels catalans? Sospito que no.

Més encara: també vaig sentit molts manifestants, portant l’estelada de capa, parlant en espanyol. Segur que els tertulians ho ignoren. I si no, ho despatxen donant, amb veu entre impostada i perdonavides, alguna explicació de pa sucat amb oli.

I una tercera observació: hi vaig veure alguna bandera espanyola. De la República. I aquesta és una qüestió central: el dia que els columnistes, tertulians i saberuts entenguin per què la bandera de la República no fa mal d’ulls en una manifestació independentista –malgrat que la República no va tractar millor Catalunya del que ho fa el PP– i la bicolor sí, ho entendran tot.