Heròdot i Catalunya

Des que va començar el procés d’independència s’han escrit milers i milers d’articles d’opinió i d’anàlisis sobre l’assumpte, des de tots els punts de vista possibles i angles més diversos. Llegir de cap i de nou tot el que s’ha publicat en l’última dècada aquí i arreu sobre el cas català ens obligaria a estar centrats en aquesta tasca sense poder fer res més durant mesos i anys.

Tanmateix, de tot plegat res no m’ha convençut més a l’hora d’identificar el problema que tenim avui sobre la taula que un text escrit fa prop de dos mil cinc-cents anys. L’autor n’és Heròdot d’Halicarnàs i el fragment surt de la monumental Història. Naturalment, no fa pas referència a Catalunya. Però llegint aquesta obra es té la sensació que des de fa vint-i-cinc segles la humanitat no ha fet gaire res més que plagiar-se una i una altra vegada. Un pensament d’Heròdot i també un polsim de Shakespeare i ja ho tenim tot dit i explicat, almenys a Occident.

Agafem l’obra del savi grec i obrim-la pel llibre primer. S’hi relata la guerra entre perses i lidis, entre Cir i Cresos. Ocupada Sardes, capital de Lídia, i fet presoner el rei local, l’invasor Cir ordena el saqueig de la ciutat disposat a contemplar-lo al costat del seu il·lustre presoner, que li pregunta: “En què s’afanya tant tota aquesta turba?” Cir contesta: “Devasta la teva ciutat i s’endú les teves riqueses”. Cresos el corregeix: “Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això no és ja meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que és teu”. Saltem uns quants segles endavant i hi trobarem una possible línia argumental per al conflicte entre Espanya i Catalunya. La subordinació de Catalunya no només ha estat, tret de comptades excepcions temporals, manu militari, sinó que els vencedors, un cop sotmesos els catalans, no els han acabat de considerar mai dels seus i venjativament els han devastat tant com han pogut. Quan diuen “a por ellos”, ho evidencien. Ens conjuguen en tercera persona del plural. Alguns podran dir que ha estat una sort, perquè assimilar-se amb segons qui no fa cap gràcia, però en el fons és el quid de la qüestió. En la profunda mentalitat política espanyola, els catalans no som espanyols sinó un cos extern que cal mantenir permanentment castigat, tret que conjunturalment ens necessitin per apuntalar alguna majoria parlamentària que justegi. A l’altra banda, amb persistència mesella, generacions i generacions de catalans han intentat reivindicar la pertinença a un estat que anava responent amb bombardejos liberals cada cinquanta anys, repressió de dretes o el menyspreu altiu de l’esquerra amb aires de superioritat. Avui estem vivint una acció punitiva combinada de tots plegats, perquè han constatat alarmats que no volem estima sinó marxar. Ho podem considerar un fracàs històric o un triomf de la persistència. O una mica de totes dues coses. Serà avui, demà o d’aquí a uns anys, però la situació és força irreversible. La història de la humanitat són variacions sobre uns mateixos temes, cert; ara bé, enlloc no està escrit que els catalans estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol. Això sí, mirem que, rellegint Heròdot, de la jornada d’avui tampoc no en surti una victòria cadmea.