Jornada de reflexió

Dijous al vespre. Em persono a l’únic míting de campanya al qual hauré assistit. Estava anunciat en un lloc gran i a última hora es trasllada a un de grandiós. Mai a Mataró no hi havia hagut una concentració humana tan enorme en un acte polític. A l’època de la Transició havíem abarrotat pavellons, més per la novetat que per adhesió. Anàvem a tots els mítings, tant se valia el partit mentre fos democràtic, i tots omplien. Dijous era en un espai a l’aire lliure, el parc, el més gran que tenim. Els crits amb consignes navegaven com una onada, i, quan uns havien arribat a la primera fila, a l’última ja n’estaven corejant uns altres. No s’havia vist mai, hi insisteixo. Milers de persones clamant per una Catalunya sobirana a les set de la tarda, hora feinera en una ciutat d’horaris laborals llargs.

L’acte en favor del referèndum o “consulta” del 9 de novembre del 2014 també s’havia celebrat aquí. Ens va semblar llavors un èxit però no hi havia ni una quarta part de la gent. Tampoc no hi havia joves. Persones de mitjana edat en amunt, amb sobredosi de jubilats. Dijous hi havia joves en molta abundància que s’han incorporat a una idea que fins fa poc els havia semblat que no anava per a ells. Molta gent “baixada” dels barris de la immigració, castellanoparlant. Esperaven el discurs del diputat d’ERC Gabriel Rufián, que els va entusiasmar. Rufián va parlar poc d’independència. Va parlar d’escoles dignes, de sanitat eficient... És un axioma que els referèndums acaben sent sempre un galimaties. Tan senzills com semblen, amb la seva pregunta de resposta clara i binària, i els acaba “carregant el diable”, com va dir fa anys Josep Borrell, exministre socialista ara entossudit a carregar-se aquest referèndum. Volia dir Borrell que en un referèndum cadascú actua per interessos diversos: per castigar el govern que el convoca, per afavorir el partit que hi està en contra, per manifestar un mal humor... És possible que el referèndum de diumenge compleixi la regla. Ara: la pregunta és clara, com ho serà el veredicte. I entre la gent del parc, joves o grans i vinguessin d’on vinguessin, hi havia un sentiment comú: la dignitat personal i la dignitat d’un país.

Diuen que el referèndum no serà homologable, que no compleix requisits, que per aquest motiu serà una reedició del 9 de novembre del 2014, un pícnic, una graellada. Ja em perdonaran, però jo aniré a un referèndum de debò, convocat pel president del meu país. El que es vulgui perdre “la festa de la democràcia”, per ell farà. Que es quedi a casa rondinant o fent un arròs. I ara em permetran que calli perquè, encara que sempre he trobat sobrera l’anomenada jornada de reflexió, avui la vull seguir, de tan reglat i conforme a llei com veig el dia de demà.