L’alçament

Ara fa cent deu anys, Joan Maragall escrivia l’article L’alçament. El poeta s’hi referia al moment de reagrupament nacional, per sobre dels partits, que es vivia a Catalunya, amb motiu de la candidatura de Solidaritat Catalana. I descrivia fins a quin punt, més enllà d’ideologies, classes socials i diferències entre món urbà i rural, un sol factor articulava la majoria de la societat: el sentiment nacional i la consciència de país, amb la voluntat de dir prou a la situació de Catalunya en un Estat que feia poc que acabava de perdre les seves darreres colònies d’ultramar. Hi deia: “Vine-ho a veure –m’ha dit l’amic–; és una cosa que mai s’ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de muntanya ho senten dir i també en volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i els que tenen el do de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l’Edat Mitjana.”

En poc temps, a Catalunya s’ha desenvolupat un estat d’ànim creixent, que no fa més que eixamplar-se, de fatiga d’Espanya i assumpció progressiva de la convicció que el país, per volar lliure i prosperar, ser més just i més modern, més culte i avançat, més cohesionat socialment i territorialment, necessita sortir d’Espanya i moure’s pel cel amb les seves pròpies ales. No ha estat un canvi sobtat, d’un dia per altre, sinó la constatació que, després d’anys de pluja fina, la darrera gota és la que et fa adonar que ja fa temps que vas xop. I des de la sentència del tribunal constitucional, el 2010, el nombre de catalans partidaris de la independència ha anat creixent, sovint més pels demèrits, errors i envestides dels altres, que no pas pels nostres propis mèrits, que també hi són. Avui, gairebé vuit de cada deu catalans creuen que el futur del país l’han de decidir els ciutadans i que han de fer-ho a les urnes. I els partidaris de votar a favor de la independència augmenten, cada hora, amb persones impensables fa un temps, davant l’ofensiva per terra, mar i aire de l’Estat contra Catalunya i els drets bàsics dels seus ciutadans.

Les grans manifestacions cíviques de l’11 de setembre, del 2012 ençà, són una demostració magnífica del mosaic humà tan divers que configura la societat catalana d’avui, amb una expressió festiva, familiar i sempre pacífica de les pròpies conviccions. Gent de totes les edats i condicions, de pobles i ciutats, de les professions més diverses i les ideologies democràtiques més distintes s’apleguen sense distinció amb l’objectiu únic que Catalunya pugui votar i decidir el seu futur amb llibertat. És l’exercici del dret a l’autodeterminació de què parlava l’Estatut de Núria (1931), és el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya que agrupava l’oposició catalana al franquisme (1971), és el dret “inalienable i imprescriptible” que encara duien a la seva declaració de principis les diferents forces que van concórrer a les primeres eleccions després de la dictadura (1977), és la resolució sobre la no-renúncia a aquest dret que aprovà el Parlament (1989), el mateix Parlament que ara ha aprovat la llei que permet un referèndum d’autodeterminació (2017).

Quan els que defensen el dret a votar són els estibadors del moll, els pagesos amb tractorades, la comunitat educativa, els estudiants en vaga, els sindicats i algunes patronals, bisbes, monges, abats i capellans, les principals denominacions protestants, els taxistes que s’ofereixen a dur gent de franc a votar, els bombers, la llotja del Liceu, el Barça, advocats i procuradors, els escriptors i noms destacadíssims del món de la cultura, 800 alcaldes del Principat i tots els de Catalunya del Nord (226), els compatriotes que a València o a les Balears surten a manifestar-se solidàriament, premis Nobel, científics i acadèmics de tot el món, periodistes, polítics, partits i parlamentaris de diferents països, concentracions a l’estranger, quan això passa, no estem davant d’un grup de radicals, ni d’una minoria organitzada. Quan catalans d’esquerres i de dretes amb un model de societat ben diferent, però lleials a un mateix país, es donen la mà per la llibertat, no estem davant d’un fenomen passatger i fàcilment reversible. Com diria Maragall: “No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? és un alçament...” Els mots premonitoris del poeta recuperen avui tota la fortalesa d’una idea a la qual ha arribat ja la seva hora: No som un “tumulto”, senyor Rajoy, senyors ministres. Som un poble que us ha perdut la por, un poble en marxa, un alçament.