A la tres
Benvolgut Enric Millo
Em permeto, Enric, tractar-te de tu perquè fa molts anys que ens coneixem. Més de vint-i-cinc, diria jo. De quan tu eres diputat d’UDC i delegat de Treball a Girona i jo un ajudant de redacció del diari. De molts anys abans, vaja, que et canviessis de jaqueta i et passessis al PP. T’escric, Enric, perquè estic indignat. Indignat, perplex, esparverat i tots els adjectius que hi vulguis afegir. Perquè no entenc el que heu fet i, és clar, el que has permès. Perquè ho has permès. I no només ho has permès sinó que ho has justificat. “Ens hem vist obligats a fer allò que no volíem”, vas dir ahir quan a Catalunya ja s’estaven produint un munt de càrregues policials. Segur, Enric? Segur? S’ho mereixia, tota aquesta gent que ahir vàreu atonyinar? S’ho mereixien, aquests més de cinc-cents ferits que es van atrevir a quedar-se quiets, ben quiets, protegint unes urnes? Vergonya, Enric. Sento vergonya de l’actuació que heu fet i que has permès. Saps, Enric, perquè n’hem parlat en més d’una ocasió, que pensem diferent. En vàrem parlar llargament el mes de gener passat i n’havíem parlat sovint anys enrere. Pensàvem diferent però ens respectàvem. Jo soc independentista i tu no. I ho entenc. Però és que ahir, Enric, la cosa no anava d’això. Anava de com de demòcrata és un estat, i ho vàreu demostrar. Gens. Ens vàrem quedar sense drets i ens vàreu atonyinar. A tots. A uns a cops de porra i als altres emocionalment. Perquè ahir, i sé que em creuràs, vaig veure gent plorant pel carrer. Plorant i xisclant. De ràbia, d’impotència i d’indignació. I molts d’ells, suposo que ja ho saps, són veïns teus. Per això ho entenc encara menys, Enric. Puc arribar a entendre (que tampoc ho entenc, de fet) que les Sorayes i els Rajoys ho visquin de lluny, a nou-cents quilòmetres de distància. Però tu, que vius a Catalunya, saps perfectament que ahir el que vàreu fer és dinamitar-ho tot. Pensava, sincerament, que com a delegat del govern, i coneixent el teu tarannà, contribuiries a trobar solucions. Ahir em va quedar clar que no. Vas justificar la violència i ho vas fer amb el cap ben alt. T’han guanyat els teus mateixos, Enric. T’has tornat com ells. I com que em sap greu t’ho volia dir. A reveure.