El gol de Munilla

El relleu episcopal de Juan María Uriarte, bisbe de Sant Sebastià, ha generat més polèmica de la que calia esperar en l'actual situació de l'Església, en la qual l'aire renovador del Concili Vaticà II ja semblava del tot inexistent. Però heus ací que la vida no deixa mai de donar-nos sorpreses. Algunes de les quals, com aquesta, val la pena considerar detingudament, ja que, al meu entendre, és una sorpresa molt alliçonadora. En primer lloc, per la personalitat del bisbe que ha deixat la diòcesi per raó d'edat i per obediència al dret canònic. Però no per raons de salut ni per manca de capacitat de treball. Uriarte podria –ara mateix– presidir una hipotètica diòcesi amb tots els capellans que van signar el manifest de refús al nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, un vell conegut de la casa, ja que, abans de ser nomenat bisbe de Palència, va ser rector de la parròquia de Zumarraga, d'aquesta mateixa diòcesis. La personalitat del nou bisbe complementa la lliçó que es desprèn del relleu episcopal.

En efecte: si tenim en compte que el nombre de capellans que van signar el manifest és gairebé el 80 per cent del total (concretament, 131 capellans), la hipòtesi que esmentàvem gairebé que es converteix en tesi: Uriarte podria seguir governant pastoralment la diòcesi de Sant Sebastià sense que s'alterés res de res, i governar-la, a més, obertament. Mentre que el nou bisbe Munilla, amb la resta de capellans, seria aproximadament un nou Lefevbre, un bisbe cismàtic que ha sembrat la divisió a la diòcesi, de tal manera que es podria parlar de dues diòcesis en una: la gran, que continuaria igual com estava, i la petita, que aniria fent a l'ombra gran, o bé dins el ventre matern de la diòcesis de Sant Sebastià. Els fets són els fets. I d'aquí que el que pretenia ser tan sols una hipòtesi acabi sent, en el llenguatge dels fets, una tesi: «La diòcesi de Sant Sebastià dividida pel bisbe cismàtic Munilla.» Aquest seria, probablement, el titular de premsa que hauríem llegit. I que no hem llegit, malgrat que la realitat és més tossuda que qualsevol dels moltíssims convencionalismes que utilitzem sovint per envernissar la realitat del color que més ens convé. I diria que, sense voler, acabo de definir el «relativisme» que el papa Ratzinger va condemnar des de l'inici del seu pontificat. Quantes vegades no succeeix que, en condemnar una cosa, ens estem condemnant nosaltres mateixos, sense ni adonar-nos-en. I és que, tant en l'àmbit teòric com en el pràctic, Ratzinger és, dins el món eclesiàstic, la personalitat que ha relativitzat més la doctrina del Vaticà II. I, tanmateix, ningú no ho diria, ja que ben sovint s'hi refereix. Té el Concili als llavis, però no al cor. Això mateix passa amb els bisbes ultraconservadors, altrament dits fonamentalistes: citen constantment l'Evangeli però estan molt lluny d'encarnar-lo en les seves vides. Juan Ignacio Munilla fou nomenat bisbe de Sant Sebastià, gràcies –precisament– a la seva ben merescuda fama de conservador irreductible. S'explica, doncs, que el refús tan majoritari no tingués res a veure, en aquest cas concret, amb el nacionalisme basc ni tampoc amb la llengua com a primer signe d'identitat. Munilla és basc i parla perfectament l'èuscar. Simplement, no és la persona «idònia» per substituir el bisbe Uriarte. No hi ha cap garantia sobre una possible continuïtat en el treball pastoral que s'ha realitzat durant el pontificat d'Uriarte, sinó al revés: hi ha garanties, d'acord amb l'experiència dels darrers vint anys de l'Església, que no hi haurà continuïtat, malgrat que en la forma segur que ho semblarà. És més: semblarà fins i tot que els «dissidents», com ja se'ls anomena, són una minoria. I no és així: són –numèricament– els mateixos. No sols no hi ha hagut cap retractació pública, sinó que hi ha hagut reafirmació, o bé, si es vol, simplement «coherència» amb el contingut del manifest: Munilla no és la persona idònia. En conseqüència, l'endemà de prendre possessió del govern pastoral de la diòcesi, hi hagué un munt de dimissions, que no poden ser més significatives. Dimissions que comencen pel vicari general de la diòcesi i que acaben amb els vicaris de pastoral, que no són pocs, i amb unes quantes dimissions més que aproximadament són la torna de les ja esmentades. Les coses com siguin, i de moment són així: dues diòcesis en una de sola. Ja veurem què passarà. La gran i postissa ovació amb què es va rebre la presa de possessió de Munilla va tenir quelcom de presa de pèl. Aquella ovació, més pròpia d'un estadi de futbol que d'una catedral, va sonar com si Munilla acabés de marcar un gol. I en realitat, el va marcar. Només que va ser en pròpia porta. Gol de derrota i no de victòria.