Laberint

Una de les històries que s'expliquen per il·lustrar els efectes no desitjats dels excessos és la del noi que comença a treballar en una pastisseria i es deleix pels dolços. L'amo no li posa cap límit perquè mengi tantes pastes com vulgui. Els primers dies les atipades són escandaloses, fins que dels mals de panxa que li provoquen el treballador acaba avorrint literalment tot allò que el tornava boig. Fa l'efecte que aquesta faula es podria explicar canviant-ne els llamins per la globalització i el jove treballador per una capa molt estesa de la societat. Sense menystenir-ne els beneficis, hi ha dos aspectes de la globalització que fan de mal pair: un és el volum que ens arriba i l'altre la fugacitat amb què apareixen i desapareixen els continguts. L'allau d'informacions, l'absència de filtres o el fet que no siguin bons fan que moltes vegades ens sentim com si estiguéssim davant d'un aparador molt atapeït: veiem tantes coses que les interessants no destaquen i acabem, marejats, marxant sense entrar a la botiga. L'efimeritat que va lligada a la globalització contribueix a provocar una indigestió: no podem paladejar amb calma, ni mastegar, i així no ens pot fer profit el que ens porta fins a casa aquest maridatge entre les comunicacions i els avenços tecnològics. Així arribem a una realitat que guanya terreny: tenim més eines i més informació a mà, però paral·lelament s'estén la sensació que hi ha més gent que es cansa d'aquest excés i que cada cop són més els que no són capaços d'entendre i interpretar correctament bona part del que tenen a la seva disposició. El resultat és un replegament, fer un pas enrere, fugir de la saturació i centrar-se en una dimensió més abastable, més propera, menys atabaladora, més local. Perquè si desatenem el coneixement local, el de primera mà, renunciem a l'element clau per descodificar i entendre la globalització: una perspectiva pròpia. Estarem perduts en el laberint.