Error reial

Si algú esperava que el rei actués com a àrbitre en el conflicte que ens ocupa, anava ben errat. Dimarts, en lloc de donar una resposta d’Estat va donar una resposta de partit, oblidant quin ha de ser el seu paper i dimitint de la possibilitat d’erigir-se en àrbitre. En una intervenció sense precedents, va assenyalar només el govern com a responsable de la situació i va obrir la porta sense pietat a la intervenció de l’autogovern. L’esperada crida al diàleg no va aparèixer en cap moment. El monarca va tenir paraules per als espanyols (els va anomenar fins a vuit vegades) i per als catalans contraris a les decisions adoptades pel govern i la majoria del Parlament. Cap referència als milers i milers de catalans que hores abans havien sortit al carrer arreu del país en una mobilització pacífica sense precedents per condemnar l’actuació repressiva de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, ni per les 900 persones que van viure en pròpia pell les conseqüències d’aquesta violència. Encara més, no només va ignorar i menysprear la majoria de catalans que reclamen el dret a decidir sobre el futur del seu país sinó també tots aquells espanyols favorables a un referèndum pactat. El rei ha comès un error monumental davant del primer problema d’Estat que se li ha plantejat atiant el conflicte amb un missatge que s’acosta als crits de comiat dels agents enviats a aturar l’1-O. Si queden monàrquics, que aixequin la mà.