Tot solucionat

A La Moncloa (i a La Sarsuela?) estan contents perquè ja està tot solucionat: el referèndum ha sigut un fracàs, els catalans han rebut una bona cleca i no aixecaran més el cap, la policia estatal ha actuat de forma impecable i els ferits eren ficticis, no hi havia ningú a votar. A la una del migdia del diumenge, la nena d’en Rajoy ho anunciava solemnement: “El referéndum no se ha celebrado.”

Ningú no sap com acabarà tot plegat, i també podria ser que ens quedéssim sense independència i sense autonomia. El meu amic figuerenc Eduard Puig Vayreda diu (i jo també ho dic) que allò que en realitat s’hauria de fer és quedar-se sense Whatsapp, Twitter, Facebook i tots aquests ginys de comunicació i també de desinformació creadors d’un estat de desorientació i d’incertesa que només fan augmentar la general tensió creixent. Davant la mobilització pacífica i festiva del poble català, l’Estat espanyol i el govern del PP que ara el representa, s’ha mostrat repressor, impermeable i blindat al diàleg, de dubtosa convicció democràtica, incommovible, incompetent i incapaç d’intentar comprendre cap mínima diversitat ibèrica. Que bé ho deia l’andalús Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora/envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora...

A vostè també li deu passar, perquè diu que és inherent a la vida que menem: hi ha dies al matí que, només de saltar del llit (això de saltar és un dir), ja busco una raó per alegrar-me i començar amb optimisme la jornada. Altres dies en canvi no em cal buscar, m’aixeco pensant que la revolució es farà i la pagarà la patronal. Però res de res, les decepcions sempre guanyen i cada dia hi ha un desencantament nou. Quan vaig tornar de votar al col·legi del meu poble, on mai de la vida hi havia vist tanta gentada i tan atenta a tot plegat en un ambient de gran festa, vaig renunciar a la televisió i em vaig posar a llegir la Carta a Meneceu, del gran Epicur, la figura més singular i polèmica de la filosofia hel·lenística. El meu intent era de prendre-m’ho amb serenitat i creia que el savi grec em podia ajudar, Epicur diu que la filosofia és necessària per a tothom perquè ensenya el camí de la felicitat i és el remei de tots els mals. Un amic professor de filosofia en un institut de Barcelona la setmana passada me’n feia l’article i també em deia que la filosofia ajudava a viure. Em volia ficar al cap que la fortalesa i els recursos del pensament i la raó són poderosos i vàlids… però res de res. Al final ja me n’he convençut del tot: la filosofia és una ciència amb la qual, i sense la qual, tot segueix tal qual.