DUI? Estratègia

Si ho volem perdre tot, fem la DUI ara mateix. Però d’herois nacionals sacrificats, ja en tenim prou. D’humiliacions històriques, també. Ara que ja es té el carrer, i que molts indecisos han vist realment qui tenim a davant, ara que en un referèndum lliure i acordat guanyaríem de carrer, ara no es pot fer una DUI sense suport internacional immediat, i sense finançament. Ara cal fer una marrada en el camí, per més que potser ja no hi som a temps, car l’Estat espanyol ha carregat tot l’arsenal per passar-nos per sobre des del moment que fem un sol i mínim pas més contra la “seva” sobirania. Cap país important està disposat a passar més enllà de l’“això és un afer intern”. Els periodistes, els observadors internacionals jubilats i l’ONU, secció drets humans (?), no són ningú, no tenen poder. La gent al carrer amb flors i nens i avis, quan la bèstia es desferma, no són cap poder. El pacifisme, passi el que passi, no és cap poder. El poder s’assoleix quan tu tens una cosa i l’altre no la pot tenir. Què tenim: la gent i el vot. Molt bé: a les autonòmiques érem el 48%. Com tothom sap, això no és la majoria. Malgrat tot, s’ha fet una llei de referèndum i el referèndum, i una llei de transició nacional. El referèndum són 2.200.000 vots, més els que ens van escapçar, fàcilment arribes a gairebé tres milions, que és majoria suficient. Per això van anar contra les urnes, perquè el guanyàvem. Però no val, ho sabem, no ens enganyem, no val a escala internacional, diguin el que diguin totes les bones persones que ens van venir a observar el dia 1. Però ja sabem que som majoria. Les càrregues violentes del diumenge fan que probablement aquesta majoria, ara, en una nova votació, s’elevés a cotes realment altes, del 60 al 70%. No és cap bogeria. Si fem la DUI dilluns, dimarts no tenim ni govern ni parlament ni policia ni podem convocar eleccions, i potser tenim partits polítics prohibits. Ningú mourà un dit per nosaltres, a part de quatre escarafalls, i nosaltres, eterns pacifistes, a part de ser atonyinats novament, no podrem moure cap dit, perquè no tindrem com. Això sí, podem ocupar les places i fer pícnic tot l’any. Per tant, s’imposa trobar una estratègia per poder aconseguir o bé un referèndum, forçat internacionalment, o bé unes noves eleccions plebiscitàries, amb llista comuna només per proclamar la independència, i cercar d’una manera o altra la legitimitat democràtica d’una majoria generosa, única manera que potser, i dic potser, Europa hi intervindria, i Madrid començaria a entendre alguna cosa. És a dir, paciència, i tenir clar que caldran uns anys més de feina per poder assolir convenientment la independència. Si fem la DUI, o ve seguida d’una insurrecció popular que prengui els llocs del poder i estigui disposada a defensar-los, cosa que no es preveu, o bé enfonsarem per un parell de generacions com a mínim la possibilitat que Catalunya sigui un estat. PDeCAT, ERC, CUP, penseu-vos-ho molt bé. A molts espanyols, i a la resta del món, els importa un rave que tinguem raó. El que els importa és que tinguem poder. Tenim poder? Del que ells fan servir, no. De clavells a terra trepitjats, ja n’hem vist massa. Cal estratègia, i no pot ser frontal. No és rendir-se a res, és pensar, i no donar-los el plaer de l’envestida, que l’estan esperant.