La reacció a les càrregues

Diumenge passat, de matinada, hi havia desenes de milers de persones al carrer, desenes de milers de persones que havien decidit fer el pas per defensar els seus col·legis electorals per permetre que els catalans poguéssim exercir el nostre dret a vot. Després va passar el que tots sabem, que la incapacitat de negociar una sortida política a un conflicte polític va arribar a un dels seus punts àlgids –no crec que el darrer– amb un seguit de càrregues salvatges, càrregues que han provocat les queixes de tot el món, excepte del PP i el PSOE. Però aquest article no va de les desenes de milers de persones que defensaven els col·legis a les cinc del matí, va de les que van decidir fer-ho després de les càrregues.

Tots coneixem –si més no a l’àrea metropolitana de Barcelona– gent que no pensava anar a votar i gent que pensava fer-ho en blanc o votar no. Al llarg del matí els vídeos de les salvatges càrregues policials corrien pels grups de Whatsapp i els que defensaven que no s’havia de votar començaven a demanar on ho podien fer. No és pas una enquesta i cadascú li pot donar la importància que vulgui, però en el meu cercle d’amistats es va disparar el nombre de gent que va anar a votar, tot i saber que corria el risc de rebre un cop de porra. Ah, i molts d’ells van optar directament pel sí, suposo que en un vot més de rebel·lia que conscient. El que em sobta més, però, va ser que també hi va haver persones, algunes d’elles de moviments socials o juvenils, que directament se’n van anar a defensar els col·legis electorals, sobretot a la tarda, quan corria el rumor –confirmat pels mateixos comandaments policials en una carta que va publicar El Periódico– que la policia aniria a retirar les urnes, un cop plenes. I sabeu el millor? Alguns d’ells ni van entrar a votar perquè consideren que el referèndum no tenia totes les garanties legals per celebrar-se. Però hi van ser fins al final. Per tant, gràcies a tots, a tots, els protagonistes d’aquesta columna.