Astorats. Confiats

La declaració del president ha deixat astorat més d’un. Com va dir Iceta des del faristol, calia tornar a escoltar-la per entendre, ja no el seu abast, sinó el seu contingut. He de dir que vaig haver d’esperar a sentir en Corominas, en nom de Junts pel Sí, per veure com calia interpretar-la. Es tractava d’un reclam pietós, d’un acte de fe, en el qual el president demanava una carta blanca i sol·licitava que confiéssim en ell.

És aquesta una declaració d’independència no pronunciada, que es vol a prova d’activacions immediates del 155, que amaga el fet però anuncia l’efecte. Un gest sorprenent cap a una audiència desconeguda i difusa. Un reclam que anuncia una suposada intermediació internacional però que, com és sabut, no evita la repressió ja anunciada: l’avanç de l’armada disciplinada formada per judicatura, executiu, poders econòmics i mitjans de comunicació. Treballadors infatigables capaços de reduir a miques el poc autogovern que ens quedava. No fos cas. En l’entretemps, el xantatge econòmic seguirà, la pressió judicial, la inhabilitació de càrrecs públics, el positivisme jurídic alemany i el dura lex sed lex. En som conscients.

El President Puigdemont sembla haver fet un balanç conservador de les pròpies forces per tal de guanyar temps. Temps per permetre que agents internacionals s’acostin; temps per tal que el govern espanyol cometi un nou error; temps per tal que l’exhaust bàndol sobiranista recuperi una mica l’alè després de tanta amenaça, tant discurs de la por i tanta violència neofeixista desfermada i permesa. Temps reclamat sobretot als votants sobiranistes que li han fet costat fins al moment i que té per acompanyament una proposta de declaració que signen els diputats però no el govern.

El President ha decidit també deixar de costat aquells que veien en la declaració d’independència l’única via per tal de mantenir l’atenció de la comunitat internacional i esperaven situar el torcebraç a l’Estat en una cruenta protesta, marcada per manifestacions, desafecció i desobediència. En aquest joc d’escacs passem d’una partida ràpida a una de més lenta. En la cursa per la sobirania, el president s’ha aliat amb els moderats, amb els Comuns, amb la gent d’ordre i amb les veus europees que, per no dir-te que desisteixis, branden sigil·losament un diàleg de contorns desconeguts.

Així doncs, només ens queda vinclar el cap davant d’aquest nou acte de fe. Si ho va fer la CUP en seu parlamentària bé ho pot fer el moviment transversal que ha omplert places i carrers. Un acte de fe cap a un president que no té altra missió que la de complir el mandat electoral, la llei catalana i no deixar enrere l’estol de suports recollits fins al moment. Un sol poble. En un joc tan desigual, on el que ens hi juguem és el desballestament de les nostres llibertats i institucions, no queda altra sortida que confiar-hi, serrar les dents i situar-nos darrere el nostre govern.