Camins cap a la república

Segurament la jornada del 10-O no va tenir l’èpica que molta gent esperava. L’imaginari col·lectiu no casa bé amb una declaració d’independència suspesa només ser realitzada. Milions de catalans l’1 d’octubre van apostar per trencar-se la cara defensant les urnes, i van votar majoritàriament sí a l’estat independent en forma de república per a Catalunya. Però això no vol dir que la independència es pugui conquerir per la via de proclamacions de balconada. Al meu entendre només hi ha dues vies possibles en vista de la impossibilitat de fer efectiu el control del territori per la via forçada. Una és aconseguir la mediació internacional per poder negociar un acord amb Madrid. I en aquest punt el govern català està avui molt més legitimat davant les instàncies internacionals. L’altra és que la mobilització ciutadana faci inviable l’aplicació efectiva de l’article 155 de la Constitució amb què ahir va amenaçar el govern espanyol amb el seu requeriment. El fracàs de l’Estat en l’ocupació de Catalunya o una violència que obligués Europa a actuar acabaria sent també una via, tot i que lamentable, cap a la república. Veurem quina és l’evolució dels fets en les setmanes de marge que va donar el president. Puigdemont va assumir “el mandat del poble perquè Catalunya esdevingui un estat independent”. I amb ell el vicepresident Junqueras i la resta del govern, juntament amb la majoria parlamentària. Malgrat l’enfadament de la CUP del moment no s’ha produït la ruptura en el front independentista i en canvi tinc la percepció que s’ha preservat l’ampli espectre polític forjat en les jornades de l’1-O i també del 3-O que va més enllà de l’independentisme. La via eslovena triada recull el mandat de l’1-O i alhora situa el govern català com la punta de llança del diàleg a ulls del món i amb totes les opcions de mediació a escala internacional obertes. Ho vulguin o no, la pilota és a la teulada de l’Estat, per molt requeriment que facin. I ja ha mogut el rei. A veure!