Premsa espanyola

Entre les moltes manipulacions, amputacions, tergiversacions i invencions que aquests dies han acompanyat els estimulants esdeveniments de la nova Catalunya, hi ha hagut mitjans de comunicació espanyols que fins i tot ens han mostrat la Muriel Casals votant. Imatges d’arxiu exhibides enmig de la vigorosa actualitat en un exercici d’incompetència periodística que per força ha d’entristir i enutjar els que encara ens dediquem a aquest ofici. Hem vist antigues capçaleres admirades venudes a la causa de la mentida; televisions que ens animaven a canviar de canal quan emetien suposades pedregades a la Policía Nacional sense mostrar abans com els furgons miraven d’atropellar manifestants; tertulians que negaven l’evidència de la brutalitat policial mentre rere els seus clatells la retransmetien les pantalles del plató; hem escoltat entrevistadors apel·lant a la violència amb el cinisme d’unes preguntes carregades de verí; hem pogut escoltar igualment periodistes entrevistant ministres que acusaven les víctimes de provocar els botxins sense que s’imposés la professionalitat de la repregunta, i finalment hem pogut contrastar la realitat retransmesa al món pel rigor dels periodistes internacionals a la falsa virtualitat recreada per periodistes espanyols. Tot plegat ha acabat carregant de raó l’eslògan “Premsa espanyola, manipuladora” que alguns manifestants independentistes cridaven per boicotejar les connexions televisives dels canals estatals. El boicot a la premsa mai no és aconsellable perquè la premsa representa la inviolabilitat de la llibertat d’expressió. Però sense renunciar a cap dels drets que tant ha costat recuperar, també en la nostra professió, s’ha d’admetre que molta d’aquesta premsa no ha fet cap favor a la llibertat d’expressió. Perquè el pitjor de tot ja no és només la càrrega falsària dels seus titulars sinó l’agressivitat de les seves editorials, empenyent el govern espanyol cap a l’adopció de mesures que podrien adornar moltes portades a costa d’esguerrar-ho tot.