Tribuna
Cetres
Sota dos gegantins envelats disposats a la vora del mar Mort es van reunir fa pocs dies al voltant de cinc mil dones jueves i palestines per crear una mena de parlament anomenat Dones Actives per la Pau. Creuen que la solució del conflicte etern no la poden oferir els polítics (massa pendents dels seus poc elevats interessos) i que elles sí són capaces de posar fi a l’etern malson. Si més no, donaven testimoni de la voluntat generosa que les aplega, amb la seva presència conjunta i amical, ballant com se les veia al compàs de la música, germanes perquè humanes i filles de la divinitat, es digui com es digui el seu particular Déu. Fa tres anys que es concentren així i demanen als governants que facin un acord que sigui beneficiós per a totes dues parts. Com resar en comunió, mai se sap quina energia positiva pot acabar generant la seva proposta. Potser per això, almenys en català, les paraules justícia, veritat i pau són femenines, i que s’entengui en el millor sentit l’observació, perquè també ho són els seus antònims.
Ara que ens trobem enmig de la pitjor divisió viscuda entre catalans des de la guerra civil, ara que per a alguns això del present és una patètica i postmoderna revisitació d’aquella contesa infamant, i per a altres una revolució del tot inèdita, però que no és possible sense, com en tot cas, pagar-ne el preu, ara que sembla que no hi ha sortida a les múltiples errades comeses per una i altra part i per part dels que pensen que no són en cap d’elles, ara és el moment de parlar d’una altra cosa i la idea d’aquestes dones a les quals tot hauria d’allunyar però que se senten pròximes, m’ha semblat un bon punt de partença per a una reflexió sobre el que ens uneix o ens pot unir com a persones. En posaré un exemple.
Quan vaig conèixer la Tyn Campos i Cetres, l’associació cultural que ella va fundar fa ja moltes dècades, em va venir al cap la sàvia reflexió que les parlamentàries dansaires del mar Mort semblen palesar: si les dones governessin el món, seria molt més difícil la guerra, perquè les dones tenen els fills, saben en primera persona el que vol dir donar vida i per això pateixen com ningú la seva anihilació. Salvant totes les distàncies amb la gent que viu on la vida no val res, la Tyn va voler generar en Cetres un espai on la gent es retrobés amb la bellesa i amb el gust per indagar en les claus de l’art, però on també pogués entomar un debat seriós i pluralista sobre l’actualitat, contribuint així de veritat a la formació d’una opinió pública lliure, a l’elevació de la cultura política de l’espai sobre el qual irradia la seva acció i a la dignificació de les persones a través del coneixement. No és cultivar l’esperit una manera de contribuir a la pau per l’acceptació de l’altre i de les molt diverses maneres de concebre el món?
CETRES no és un centre universitari, perquè no es donen títols ni diplomes d’assistència; qui allà s’aplega ho fa pel gust de saber, de descobrir noves àrees d’interès i, si de cas, de retrobar persones amb les mateixes inquietuds, com si es tractés d’una mena de club. Però a diferència de certes associacions i llocs de trobada on es vol fer creure que la feina no s’ha de retribuir, a Cetres ensenyen amb l’exemple que la cultura costa diners i que la gent que la vulgui l’ha de pagar, perquè junt amb la dita que a cost zero, demanda infinita, hi ha aquella altra no menys certa que les coses que no es paguen es valoren poc o gens. Això suposa enaltir el que s’ofereix i dignificar el treball, al mateix temps que la retribució, ni que sigui modesta, d’uns i altres, allunya el centre de les maleïdes i deformants subvencions. Perquè no hi ha independència, si som esclaus de qui ens paga perquè diguem o perseguim el que vol.
I així arribo a la raó d’aquest passeig per una associació que pot ser exemple de tantes altres: enmig del caos sempre es pot trobar l’espurna de l’esperança. La cultura, l’art, la bellesa, la reflexió intel·lectual profunda tenen una funció essencial més enllà del fet, en absolut menor, d’alimentar l’esperit, millorar la salut i conrear la millor part del que som. Han de ser testimoni de civilització i recordatori d’una veritat absoluta (anatema això que dic en temps de relativisme): la dignitat humana no és un axioma ans una conquesta en el sentit que s’ha de treballar sense esma, de forma vigilant i compromesa per tal que no acabi sepultada per la barbàrie. La nostra tendència a la barbàrie.