Ara, a llegir

Reprenc el fil del final de l’article d’ahir. Dimarts, a tres quarts de vuit del vespre, en Jordi Puntí va tornar a la novel·la que està escrivint, els aspirants a doctor van continuar les tesis, els cuiners van tirar a la sopa la sal justa i els fumadors van encendre el cigarret per l’extrem adequat i no pel filtre. El president Puigdemont acabava de fer baixar la tensió que feia dies i setmanes havia fet que no estiguéssim per res. L’editor Josep Lluch havia dit unes hores abans que les llibreries eren plenes de llibres expectants. Volia dir que les llibreries, pel motiu que dic, no feien negoci. A tres quarts de vuit potser ja era tard per anar a la llibreria i els lectors ho van deixar per l’endemà. Jo, l’endemà a primera hora era a cal barber. Feia dies que em convenia.

Sí, molts van quedar decebuts: volien una declaració o proclamació de la independència efectiva i immediata. També duradora: la vam gaudir vuit segons: els que van d’“assumir-la” a deixar-la en suspens. Bé, mai no havíem arribat a tant. Per a alguns insectes vuit segons és mitja vida si no és una vida sencera. Ara de debò: Puigdemont va fer la jugada mestra que altres ja han ponderat: va sufocar la tensió, va mantenir les simpaties internacionals que el “procés” concita i que amb una declaració d’independència immediata hauria vist volatilitzar i va deixar l’Estat i els seus governants en situació d’acceptar el diàleg o ser ells mateixos els impulsors de la independència. Dimarts a la tarda, Puigdemont era una de les persones millor informades d’Europa i també més pressionades. Va actuar conseqüent amb aquestes informacions i pressions. Una negociació s’albira. Negociació o mediació complicadíssima, no només perquè l’Estat és caparrut sinó perquè invalida el paper que li correspondria al rei, “àrbitre” i “moderador” natural. Com que això no es diu gaire, com que tothom menys el PP fa com si el rei no existís, jo insisteixo a remarcar-ho.

A tres quarts de vuit del vespre, el PP, Ciutadans i el PSOE van quedar descol·locats, quequejants i rabiüts. Haurien desitjat la declaració d’independència, volien Puigdemont a la presó. No el PSC. Em va fer l’efecte que Miquel Iceta, al contrari dels portaveus de Ciutadans i el PP, coneixia prèviament el discurs de Puigdemont. Ara veurem la seva capacitat per influir en el PSOE perquè eviti els disbarats que Rajoy pugui cometre.

Abans d’una negociació totes les parts exhibeixen força per pagar-la cara. En el transcurs, res del que transcendeix és fiable: l’essencial es diu en secret. Llegim, sortim a sopar i que el barber ens perfili abans no ens haguem de tornar a excitar si els polítics, a qui pertoca la feina, ens deceben. A la tarda, Joan Ponç a La Pedrera.