El Pilar uneix

Esperàvem un dimarts èpic. El temps dirà si hi va haver excés de prudència, o realisme, i si la via eslovena, més lenta, és eficaç, però el que ha quedat clar en pocs dies és que la resolució del conflicte no serà ni fàcil ni curta, per terminis que s’imposin. Ni la legitimitat que el referèndum va donar a l’independentisme ni les condemnes internacionals a l’Estat per l’ús de la violència han estovat Madrid ni la Comissió Europea.

El sobiranisme ha patit una esquerda per la suspensió. L’abast de la decepció hauria ocasionat, anys o fins i tot mesos enrere, un trencament de l’independentisme, i aquesta setmana s’ha saldat amb recels entre partits o entre consellers, fins i tot; però la unitat d’acció sembla garantida durant uns dies decisius.

Potser no caldrà ni que duri setmanes a la velocitat que exigeix Rajoy. L’actuació conjunta entre els partits i les entitats prèvia a l’1-O es manté encara, entre altres coses perquè l’agressió estatal és omnipresent i s’és conscient que només plegats es podrà avançar i resistir.

L’esquerda sobiranista va començar a solidificar-se ahir mateix, veient la cabra de la Legión i el 12-O més ranci que mai i lloant com mai l’actuació de la Policía Nacional.

El temps mort de Puigdemont i la resposta amenaçadora de l’Estat també solidifiquen la fràgil ampliació del front a favor del diàleg, que ja recullen els Comuns i dirigents locals del PSC amb comptagotes. Ara bé, sembla inevitable una nova mobilització ciutadana que acabi d’exigir la mediació exterior que l’Estat no vol acceptar, o que respongui amb resistència pacífica aquest amable 155 que s’aplicarà de forma totalment restrictiva.

La Generalitat ha demostrat que és capaç de frenar i evitar la topada, fins i tot desencisant lleugerament l’independentisme. Rajoy viu d’atiar el foc, perquè si frena, queden al descobert les seves vergonyes.

Que no es passi de frenada i surti de la pista, o el contrincant aprofitarà l’empenta desmesurada, com fan els bons judokes estrategs.