Necessiten perdre

Per a desgràcia dels toros, el nacionalisme espanyol té una salvatjada com a patrimoni cultural i per a desgracia nostra, la sagrada unitat de la pàtria, com a un dels seus trets essencials. I a més, per arrodonir-ho, el dia de la Raza com a festa de la nació i una bandera heretada de la més terrible de les dues espanyes gebradores, i tristes tradicions familiars en la judicatura, l’església i l’exèrcit. I finalment, la cirereta dels borbons fent el paperot de cap d’estat. No soy facha, soy español, corejaven pels carrers de Barcelona i és lícit preguntar-se com ho fan, pobres, els que volen ser espanyols sense ser fatxes entre les cantarelles moderades del viva España, viva el rey, viva el orden y la ley i les extremes del Cara al sol amb el braç enlaire, entre multituds que reclamen presó per als adversaris polítics i victoregen la policia justament per haver-se comportat com una força feixista. Ser espanyolista i no ser carca ara no és fàcil i per això les declaracions d’en Bono o d’en Guerra tenen un deix falangista i als de Podemos, que són espanyols esquerranosos i no els agraden els toros, ni estan obsessionats amb la unitat i no són especialment monàrquics i en les manifestacions exhibeixen més la tricolor que la bicolor, se’ls acusa de ser l’anti-España. El que vam veure l’1 d’octubre a molts pobles, el 8 a Barcelona i el 9 a València, són raons molts contundents per a la independència, però també són la dolorosa constatació que Espanya té un problema greu amb el seu patriotisme. Si l’independentisme català ha guanyat partidaris allunyant-se de les pulsions carlistes i abraçant un projecte esperançador, obert, republicà i integrador, l’espanyolisme, a desgrat d’alguns esforçats intents per dignificar-lo i vincular-lo a les bones causes del 15-M, segueix posseït per l’íncub franquista. Espanya és un sistema de poder polític i econòmic que no negociarà si no és per força i Europa, un club d’estats i mercats sense principis ètics. Hi ha qui parla de cop d’estat perquè cadascú té els referents que té, però el procés català, la gran demostració de desobediència del dia 1 i l’esclat d’indignació del dia 3, són, de fet, una revolució. Una prodigiosa revolució popular, transversal i pacífica contra un règim autoritari, degradat i corrupte, que intenta reafirmar-se sometent Catalunya. Aquell a por ellos, l’amor pels seus policies en territori enemic després de comportar-se com energúmens i la fúria dels ultres campant lliures i desinhibits, són la prova òbvia que la independència catalana no només convé als catalans, també convé als que pensen que Espanya necessita, si no una revolució, com a mínim una regeneració i, per tant, una derrota prèvia.