Commemorem

Fa cent anys, acabava de morir Prat de la Riba, el referent de la Mancomunitat: carreteres, biblioteques, Escola de Bibliotecàries, ‘Bernat Metge’, Fabra i el Diccionari. Cinquanta anys més tard, dècada dels 60: Concili Vaticà II, transformació editorial, més traduccions al català, Raimon, Espinàs, Nova Cançó, la Caputxinada, Enciclopèdia Catalana (dita ‘la Gran’)... per acabar amb el Maig Francès del 68 i l’Estat d’Excepció del gener del 1969. Enguany, centenaris i commemoracions: els Bertrana (pare i filla), Palau i Fabre, ben aviat Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany, quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana i de l’AELC. Cal? Recordo que el 1988 jo havia de visitar sovint el geògraf Pau Vila, al seu pis de la Diagonal. Convocava a qui el volia veure a les vuit del matí. I enllestia els afers amb velocitat de metge ‘del seguro’. Jo era sempre el darrer de la cua perquè reeditàvem la seva Fesomia geogràfica de Catalunya per reimprimir, amb fotografies noves, el text que ell havia creat cinquanta anys abans, per als soldats mobilitzats per la guerra. Em comentava, entre sorneguer i irritat: “Tothom perd el temps en commemoracions: deu ser que no saben què fer... Jo, canvi, que ja corro cap als cent anys, tinc molta feina pendent. Vols dir que no perden el temps? Fins i tot els teus, els del PSUC, en lloc d’anar per feina, vinga a fer commemoracions!” Em deixava clavat. I ara li dono la raó. ¿No creieu que ens queden massa coses per fer per perdre el temps en festetes per posar medalles als que creuen que van ser valents, lúcids i heroics? El poeta ens ho deia: “que tot està per fer i tot és possible!”

Anem per feina, sisplau!