Les arrels de l’autoritarisme

Tots ho sabem, fins i tot aquells que no ho volen reconèixer públicament. El parèntesi momentani en la declaració d’independència està molt més pensat per carregar-se de raons davant la comunitat internacional que no pas per donar una darrera oportunitat al diàleg. I no pas per manca de ganes del nostre govern, sinó perquè fa temps que sabem que Espanya no només és irreformable, sinó que viu ancorada en l’autoritarisme. Per començar, Espanya no té tradició pactista. Tal com proclamaven poc abans de perdre Cuba, “Vale más honra sin barcos que barcos sin honra.” O, dit d’una altra forma: parteixen del principi que el poder no pacta, sinó que s’imposa i qualsevol transacció és vista com una claudicació o fins i tot una traïció. I així els ha anat, incapaços de deixar que les seves colònies (des del segle XVI fins avui dia) llevessin àncores amb dignitat, de resoldre els conflictes a través del diàleg. Però no es tracta només d’un problema de procediments, sinó d’un model d’estat amarat d’una forta càrrega nacionalista, permanentment incapaç de reconèixer qualsevol altra nació que no fos l’espanyola. I, com és prou sabut, la identitat no s’imposa, encara que s’esforcin a construir una teranyina de lleis per intentar-ho. El cas de la llengua catalana, que ha sobreviscut malgrat els intents constants per anorrear-la, n’és un bon exemple. Aquesta concepció s’ha traduït en un model d’estat essencialment centralista, que deixa anar el poder instal·lat a Madrid amb recança i que malda per recuperar-lo a la mínima oportunitat. Els antecedents històrics ens ajuden a entendre, doncs, que no es tracta d’un problema del govern del PP, ni tan sols de la marca blanca de Cs o dels fidels escuders del PSOE. Es tracta d’un problema molt més profund i irresoluble. Espanya representa (i ja em perdonaran els demòcrates espanyols que també en pateixen les conseqüències) l’essència de l’autoritarisme. I cal tenir-ho ben present per entendre les dificultats que haurem d’afrontar.