La dignitat va sobre rodes

Tres de la tarda d’un dissabte que no olora ni de lluny la tardor. Fa un sol que enamora i que convida a compartir jornada. A la parada de bus davant de l’església de Pineda ja hi ha un grup de persones, una seixantena generosa, que espera amb calma poder pujar al vehicle que les portarà a Barcelona a l’acte en defensa de la llibertat dels Jordis de l’ANC i d’Òmnium i, de retruc, que servirà també per rebutjar de ple l’aplicació de l’article 155, que significa arrasar l’autonomia de Catalunya. Hi ha cares conegudes de la política local i n’hi ha més de ciutadans que durant les darreres setmanes han coincidit als carrers d’un municipi que ha patit la tensió d’hostatjar centenars de policies nacionals que van participar en la repressió contra els votants del referèndum de l’1-O. L’episodi dels agents plens d’odi cridant la cantarella que ja s’ha fet famosa –“¡Que nos dejen actuar!”– torna a sortir en les converses a peu de l’autocar. Costa d’oblidar. Potser no s’aconseguirà mai. En Raül, representant del Comitè de Defensa del Referèndum (CDR), fa rotllana amb els presents i explica que el lloguer del bus surt per poc menys de 9 euros per persona, però que s’arrodoneix a 10 per poder obtenir una mica de coixí econòmic per a la que anomena “caixa de resistència”. Tothom hi està d’acord. Un grup de catalans disposats a abocar més diners del compte per una causa? Això va de debò! Passen llista i anem pujant i ocupant els seients. Quan hi som tots, en Raül agafa el micròfon i agraeix públicament a la senyora Cassola que hagi avançat els diners per pagar l’autocar. Ovació tancada a la senyora Cassola i a la seva generositat vers la causa que la farà enrojolar.

Iniciem viatge i el nostre mestre de cerimònies particular ens explica que avançarem l’hora de tornada perquè a les nou parla el president. I tothom vol ser a casa per veure per TV3 el president en un dia en què s’ha posat en dubte la professionalitat dels mitjans públics. La proposta és acceptada per majoria absoluta. En Raül hi afegeix que un cop a la capital podem anar en grup o per lliure. Acabarem fent una mica de tot, però la majoria no ens separarem en tota la tarda. Agrada això de comentar la jugada amb la gent amb qui tens confiança, que saps que és de casa. Durant el trajecte, el CDR aprofitarà per convidar a conèixer la feina voluntària que fa, per demanar si es vol ampliar l’aportació econòmica –s’acabaran recollint uns 280 euros de més que acabaran d’esmicolar el tòpic de garrepes dels catalans, com a mínim dels de Pineda– i es demanarà el suport a una carta en resposta a la missiva que l’alcalde, Xavier Amor (PSC), va publicar a La Vanguardia on demanava perdó a tothom. Un perdó que feia extensiu als membres de la Policía Nacional que amenaçaven amb càntics els seus veïns i veïnes en un dia que, com dèiem, costarà d’oblidar. Al CDR, segons recorda en Raül, hi col·labora una psicòloga que fa suport emocional a aquelles persones que van viure l’episodi i que tenen dificultats per superar-lo. La carta, directa i sense filtres, convida a reflexionar. Sobretot a l’alcalde. “L’equidistància és connivència i covardia”, s’hi pot llegir. Amor ha estat a l’ull de l’huracà en les darreres setmanes i no està acostumat a escoltar a crits que tota una plaça plena li reclami la seva dimissió.

L’hora de viatge passa volant i un cop arribats a lloc ens desplacem amb grup fins a tocar de l’escenari. Viurem a peu de carrer els càntics i les consignes. Xiularem i esbroncarem l’helicòpter de la Policía Nacional, que refarà el camí una vegada i una altra posant a prova pulmons i dits del mig d’una multitud entregada. Cantarem Els segadors sense seguir el compàs i ens emocionarem amb la Maria del Mar Bonet i el Què volen aquesta gent? més vigent que mai i veurem passar el govern català, encapçalat pel president, Puigdemont, a qui cridarem que no faci “ni un pas enrere!”. I quan agafem el bus de tornada, que haurem d’anar a buscar més lluny del punt de trobada, escoltarem per Catalunya Ràdio el discurs de la presidenta Carme Forcadell i l’encesa defensa del mitjà en veu de Mònica Terribas i Joaquim Maria Puyal. I quan informin que hi ha un grup d’alcaldes del PSC que rebutgen de ple l’aplicació del 155 tots els de l’autocar esperarem escoltar el nom de l’alcalde de Pineda. Un nom, però, que no escoltarem.