De set en set
Yin-yang
El primer dia d’aquest octubre estrafolari vaig sortir al carrer amb emoció, decidida a exercir el meu dret a vot enmig d’un ambient que preveia festiu. Em va alegrar molt coincidir amb desenes de veïns i amics que es disposaven a fer el mateix que jo. Veia clavells i somriures, com en una postal de Cadis. De sobte, tot eren mastegots, ulls esberlats, xiscles, cares de pànic i emprenyada tribal. L’endemà, encara estabornida per les imatges que havien decidit fer parada i fonda a la meva retina, amb una sensació de mareig indòmit, tot va fer un capgirell. Era com si arribés el yang d’aquell yin horripilant, com si algú, sense avisar, m’hagués convidat a una muntanya russa. Potser és que estem viciats que ens costi desxifrar-nos. Però avui deixem la metàfora de banda i resseguim els dibuixos geomètrics dels rajols amb el dit. La bossa blava fa real l’hivern polar que diuen que s’acosta. M’ofereixes tomàquets cherry i em pregunto si hi ha una coma després dels tomàquets mentre dissimulo i et miro, t’admiro. Tornem a planejar la metàfora perquè la realitat és massa fosca. Tu puges el nivell i jo quedo atreta per l’arquitectura de la teva personalitat. Els ulls despatxen espirals i els dits apunten més intel·ligència que els cervells. M’equivoqui o no, ets el carrer que em porta a la pau. M’equivoqui o no, el que dona sentit a la vida són els moments que entenc i el món que no entenc, les cicatrius que em marquen el cos, les paraules que callo, els homenatges que t’escric i la bossa blava que ara descansa sobre els llençols grocs. Només nosaltres sabem estar lluny i a prop alhora, com aquest octubre que ningú oblidarà mai.