Gràcies, president!

Ales portes de l’aplicació del famós article 155 per part del govern de Madrid i amb l’experiència del que hem vist fins ara en el tracte de la gent el dia 1 d’octubre o, més tard, amb l’empresonament dels Jordis només per ser els caps visibles d’un moviment de resistència, estem submergits, en el millor dels casos, en un sentiment de perplexitat i desconcert que situa el futur immediat dins d’un marc ben imprevisible. Per això et dedico, amic Carles, amb tota la modèstia i alhora amb tot l’afecte, aquesta columna, ara que encara la puc escriure. Vés a saber, d’aquí a uns dies, què haurà de publicar el diari, quines informacions ens hauran de retransmetre les ràdios i la televisió i quines consignes s’hauran d’aplicar a les escoles, per esmentar tres àmbits que tenen el cor robat als nostres adversaris. Et vull donar les gràcies per tot el que has fet, fas i faràs. Has estat fidel fins al final a la voluntat de la gent. Els que et descriuen com un obcecat que has arrossegat quatre caps calents menteixen deliberadament amb tota la cara. Tant el president Artur Mas, acceptant el que el poble li demanava i, després, fent un pas al costat, per facilitar el camí, com tu, assumint la responsabilitat d’intentar fer viable el desig d’aquests gairebé dos milions i mig de catalans que reclamem la plenitud dels nostres drets, heu donat un exemple de dignitat. I tu ho has fet amb aquell aire gironí que compartim, amb un punt d’ironia i gràcia en comptes de caure en l’insult i en la paraula grollera i corrosiva, i t’hem sentit proper, molt proper, en pots estar segur. Per això, quan t’anomenem, prescindim sovint dels adjectius de protocol, tot i que tu pots presumir més que ningú de la teva honorabilitat en grau superlatiu. Tens i et mereixes la nostra admiració. Per això també ens fas patir, si més no per qualsevol humiliació que hagis de sofrir pels que treuen la bilis per la boca. Vull creure que no s’atreviran a anar més enllà, en el segle en què vivim. Vista, però, la passivitat de la famosa Unió Europea, també estem força decebuts del ressò internacional. Però, desenganyem-nos, alemanys i francesos d’ara no deixen de ser successors dels qui se’ns van rifar el 1714. I els gens i els interessos perduren. Haurem de continuar lluitant, si pot ser de forma pacífica, sense donar el braç a tòrcer, i esperant que els catalans descafeïnats que militen en altres sigles acabin fent-nos costat. Comenten els entesos que aquesta setmana passaran moltes coses i els optimistes asseguren que, a la llarga, tot anirà bé. Com deia el cantant, que tinguem sort!