LA GALERIA
No ha estat en va
Tothom és conscient que venen dures, molt dures. Però el més impressionant és que la gent ho vol afrontar
Ho reconec. Ahir vaig tenir uns moments de debilitat. Durant unes quantes hores només vaig tenir al cap la jornada de l’1 d’octubre. I pensava en tota aquella gent que es va quedar a dormir al meu col·legi electoral, el pavelló de Palau de Girona; els que havien guardat les urnes a casa; els que a les cinc del matí ja eren davant de la porta per protegir la votació; tots aquells voluntaris que anaven de bòlit amunt i avall, a vessar d’il·lusió; el munt de gent que va fer cua durant hores per poder votar; els que es van quedar tot el dia esperant que aparegués la policia espanyola i disposats a rebre clatellades per evitar que s’enduguessin les urnes; aquells aplaudiments quan arribava una persona d’edat avançada i s’homenatjava el seu compromís i el seu simbolisme pel que ha patit aquest país en temps de dictadura i de repressió. Pensava en tots ells i no me’ls podia treure del cap. Tota aquella feina, tota aquella voluntarietat, tot aquella il·lusió... no podia quedar en no-res. I la incertesa va durar moltes hores, massa hores. I no, tot allò no va ser en va.
Durant unes hores, massa hores, la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques era gairebé una realitat. Són moments complicats, ningú creu que serà fàcil, suposem –i devem suposar encara poc– les pressions que deu tenir el president de la Generalitat, imaginem –i devem imaginar poc– el pes de la responsabilitat. Però, malgrat això, la convocatòria d’unes eleccions no s’hauria entès en l’independentisme. Perquè tothom és conscient que ara venen dures, molt dures, però, saben què és el més impressionant de tot plegat? Que la gent vol afrontar-ho. Que la gent ja en té prou. L’alternativa és tan desastrosa per al futur del país, fa tant de temps que es lluita, ho tenim tan a prop –segurament mai no ho havíem tingut tan a prop!– que qualsevol cosa que no suposi plantar cara a la repressió dictatorial que vol aplicar l’Estat seria una immensa decepció amb conseqüències incalculables per a l’independentisme, sobretot en la massa social i ciutadana que hi dona suport.
Finalment, Puigdemont, esgotant totes les vies de diàleg i d’acord ha donat plena potestat al Parlament per decidir per quins viaranys ha de seguir el nostre país. Diuen que no hi ha unanimitat a Junts pel Sí. Ara és el moment que cadascun dels diputats doni la cara i es faci responsable de si exerceix o no el mandat que té encomanat.