El terreny desconegut

“Terreny desconegut.” És la resposta que sovint he sentit en els dos darrers anys quan he preguntat a dirigents polítics, govern i oposició què farien l’endemà que el Parlament declarés la República Catalana. A banda de sentir propostes més o menys brillants, allò que més surava era el “terreny desconegut”. L’espai del terreny desconegut ha arribat. El Parlament ha obeït l’1 d’Octubre i el Consell de Ministres obeeix la votació del Senat per tirar endavant l’article 155 de la Constitució Espanyola. Cal veure què farà a partir d’ara la justícia així com, com mitjançant el cent cinquanta-cinc, es governa l’ordenament del 155 de la Constitució Espanyola. No és el mateix ordenar que governar. Ordenar és fàcil, el que és molt difícil és governar. També serà difícil tirar endavant un procés constituent que ara per ara no té el reconeixement de pràcticament ningú.

Temps difícils tant per als polítics de Catalunya com per als de Madrid i de retruc per als ciutadans. Temps difícils per omplir el terreny desconegut. Allò vist divendres al Parlament de Catalunya no s’havia vist mai en aquest segle ni en el passat perquè els intents d’independència van acabar molt malament. A la declaració d’independència d’aquest mes d’octubre hi ha hagut alegries, plors, por, crits, eufòries contingudes, molt malestar de l’oposició, juristes de prestigi i lletrats que es posaven les mans al cap. No donaven crèdit que fos possible no complir la legalitat... Sobretot, l’ambient al Palau del Parlament el divendres era d’incertesa tant per als convençuts de la República Catalana com per als contraris. Ara, què passarà? El més preocupant és que ningú preveu com seran els pròxims dies. Potser més fàcil és preveure que a mitjà i a llarg termini tots els contraris i favorables hi sortirem guanyant. De moment, la incertesa presideix ara més que mai els passadissos de la política catalana, espanyola i europea. Moment per reflexionar sense perdre el nord.